Tres casetes úniques

De les vuit casetes que són béns immobles imprescindibles en el port de Maó, que no poden desaparèixer de cap manera, no només per les seves característiques arquitectòniques, sinó també perquè són fites situades al llarg de les seves voreres, elements construïts que ens orienten, que ajuden a definir la identitat urbana del port i a mantenir el record de la seva història marítima, Venècia és la que està més ben conservada.

Les obres de restauració (2014-2015) que va realitzar el recordat arquitecte maonès Guillem Carreras, sempre interessat en tot allò que fos defensar el port i el seu entorn, va fer possible recuperar les estructures, el volum i els detalls d'aquesta caseta situada totalment dins la mar, i només amb un moll ben recte que la connecta a terra. Avui en dia, Venècia pertany a l’Autoritat Portuària i la seva pervivència està garantida, ja que, a part d'estar catalogada, es troba en bones condicions i sembla que serà utilitzada com a seu dels pràctics del port, que donaran a la caseta un ús molt adequat a la seva ubicació, i ben lligat a les pràctiques marítimes del port, a part d'assegurar la tranquil·litat dels veïns, que no fa gaire van haver de suportar renous i cotxes aparcats pertot arreu, a causa de l'ús equivocat que s’havia donat inicialment a aquest edifici únic del port.

La darrera caseta de la banda nord que visitam, en aquesta ruta marítima de caseta a banyer i de banyer a caseta, abans de travessar el port i acabar observant l'única caseta que hi ha a la vora sud, és el Banyer de Cala Partió (avui li diuen Petita Venècia), una caseta que està molt ben conservada i on la vida d'abans ha pogut sobreviure al pas del temps. La seva actual propietària la manté amb una atenta dedicació, i la visita al seu interior ha despertat un cúmul de records lligats a com s'utilitzava el port per anar a romandre a casetes de mínims, a nedar als molls, a berenar arran d'aigua, a pescar en tèquina o a la vorera, o simplement a passejar, que és el que feien molts de maonesos.

El Banyer de Cala Partió manté el seu volum antic, potser amb una ampliació elevada, realitzada posteriorment a la construcció original, ja que a la fotografia antiga no es pot observar si hi era l'any que es va fer. Però, el que sí que es veu és que el petit habitatge estava bé damunt el guardabarques i que tenia una porta calada, ben habitual en aquestes construccions, per tal que els moviments de la mar entrassin i sortissin sense rebotar gaire a l’interior. La finestra de la fotografia antiga es correspon amb la de la fotografia actual, i el guardabarques és avui en dia una gran cisterna d'aigua potable per a la caseta.

Aquesta caseta es va construir a principi de segle XX, quan Benjamín Sintes va sol·licitar una concessió per poder construir «una casita de baños en el puerto de Mahón», autorització que se li va concedir a Madrid i que apareix publicada a la «Gaceta de Madrid» del 20 de juny del 1907. La fotografia antiga és de l'any 1931, i encara se’n pot veure l’aspecte original, que es va mantenir fins a l'any 1956, quan la va comprar José María Taltavull Saura, que va realitzar una profunda reforma que la va transformar interiorment, tot eliminant el magatzem de barca arran de mar i, possiblement, alçant la part posterior amb el volum amb teulada a doble vessant, i l'esplèndida terrassa amb les vistes obertes sobre el port.

La feina de manteniment any rere any i l'estima que l'actual propietària té a la caseta, per tal de conservar-ne la imatge i essència, haurien de permetre continuar molts d'anys amb la situació actual, ja que essent un edifici catalogat, en què el propietari compleix estrictament el que diu la llei de patrimoni sobre el seu manteniment i conservació, i on no es pot fer cap tipus d'obra, la caseta hauria de persistir i ajudar a mostrar, en el futur, com eren aquestes construccions de les voreres del port de Maó.

Travessar el port de Maó de nord a sud, el mes de novembre, en un dia clar i calorós, i sense cap moviment de barques, ens permet gaudir de la silueta de la part de llevant de la ciutat, mentre dirigim el «Caribe» cap a la darrera visita de les casetes dins la mar: na Nena, al Fonduco. Certament, aquest petit edifici, situat ja en el terme des Castell, és el més deteriorat dels vuit que hem visitat, però és el que defensam amb més força perquè es mantengui i es pugui restaurar, com es va fer amb Venècia.

Na Nena, que rep el nom de na Nena Beltran, la dona que hi va viure molt de temps als estius de fa anys, és un edifici que defineix el Fonduco. És una construcció clau en la imatge d'aquesta cala antiga del port, amb uns veïns que han anat formant un nucli ben especial i singular. És un edifici que no pot desaparèixer, ja que forma part essencial del petit nucli urbà de la cala, juntament amb un altre edifici, la casa Francès (1976-1977), que és una peça moderna, representativa de la bona arquitectura contemporània de Menorca.

Na Nena representa el model de banyer estàndard del port i quan era habitat tenia la barca dins la mar, però a cobert, amb un petit moll lateral que donava a la cuina de la caseta, a la qual s'entrava per la porta a peu de moll baix, que avui encara es pot observar, amb una petita finestra que donava llum a l'interior. Rere la cuina hi havia un petit excusat, tot aprofitant la part de baix de l'escala exterior que dona accés a la part alta de la caseta, que antigament ocupaven els dormitoris. Des de l'interior també s'accedia als dormitoris per una escala de fusta situada al racó de darrere la cuina. Tenia tots els espais molt ben aprofitats, com totes les casetes d'anar a romandre, o a passar l'estiu, en els inicis del segle XX.

Na Nena es va anar emprant i l'anaven mantenint a força de fer alguns petits arranjaments exteriors, fins que la van haver d’abandonar, ja que Autoritat Portuària se la va quedar, en acabar la concessió que tenia. Des de llavors, ja fa anys, la caseta es va deteriorant, amb l'esperança que les gestions actuals amb l'entitat puguin arribar a un acord d'ús que n’asseguri la restauració i la pervivència en el futur.