Quant pesa el seu edifici, Sr. Foster?

Camín per una voravia ampla amb K. Anam al mateix pas, passejant tranquils, xerrant pausadament, observant la gent que ens sobrepassa. Ulls atents a tots els edificis del gran carrer que és Cea Bermúdez. Caminam cap a Bravo Murillo. Volem veure el conjunt de teatres del Canal, darrera promoció de la Comunitat de Madrid, que fa uns anys va acabar l'arquitecte Juan Navarro Baldeweg (Santander, 1939). Per cert, el mateix arquitecte que va dissenyar els jutjats de Maó l'any 1996 i que ara construeix un nou edifici vora el primer.

La curiositat del perquè del títol del documental sobre el famós arquitecte i alguns comentaris sobre les belles imatges que hi surten van augmentar les ganes de veure la pel·lícula i constatar d'aquesta manera com és la vida i l'obra d'una estrella de l'arquitectura. Les obres de l'arquitecte, algunes, ja les coneixia. Bastants dels edificis construïts per Norman Foster són arquitectures exquisides que he pogut visitar i quasi sempre l'experiència de l'espai en directe ha millorat sobradament la informació obtinguda a través de llibres i revistes o de pel·lícules.

Passejar per Madrid a la tardor, si no fa molt de fred, és un exercici urbà que val la pena realitzar de tant en tant. Prens consciència del pes de la història i de com és la ciutat del poder. Un edifici amb pinta de fàbrica, però amb traces d'estètica franquista, apareix a la banda dreta del camí que K. i jo feim per l'ampla voravia.

Unes garites abandonades en un extrem de la façana atreuen encara més la meva atenció. Què és aquest edifici mig esfondrat? Li deman a K. Resulta ser la central de cotxes oficials amb xofer. Aquí es concentren milers de vehicles que fan els serveis de transport de les autoritats oficials de l'Estat a Madrid.

Actualment els arquitectes estrella estan mal vistos i, en alguns casos, s'ho han guanyat a pols. Altres, els polítics com a clients que també volen ser estrelles, hi tenen molt a veure. S'ha arribat a una situació en la qual l'arquitectura, determinada arquitectura, ha assolit un valor de luxe. En altres circumstàncies, l'arquitectura ha estat l'atractiu que ha revolucionat una ciutat, un lloc, una regió. En ambdós casos trobaríem exemples negatius, les postisses construccions de Calatrava a València, i positius, el famós Guggenheim a Bilbao. Com en totes les consideracions sobre l'art, la subjectivitat hi té molt a veure, però també, la informació i el bagatge cultural.

K. és un tipus pausat, de somriure ràpid, lent en general, però reflexiu. Alt i robust, té alguns costums illencs, per exemple: menja molt lentament. Aquesta és una característica molt positiva, encara que no ho sembli: denota tenir un caràcter calmat, d'inusitada paciència i així tot li cau bé. Aturats bé davant de la sorprenent façana dels teatres del Canal, començam a parlar de l'estètica d'aquesta obra de Navarro Baldeweg. Però abans, sabent que ell ja ha vist el documental sobre Foster, li deman pel significat del títol. Content per la pregunta i misteriós, me contesta que un vell savi i inventor boig que surt cap al final de la filmació és qui li fa aquesta pregunta al famós arquitecte britànic.

El documental sobre Foster és una experiència visual i musical preciosa, però amb unes dosis d'egocentrisme monumentals. El més interessant són les vistes exteriors dels seus edificis, quasi totes des de l'aire, des dels primers dissenyats a partir de 1967 fins a la gran bogeria de Masdar, una ciutat nova amb emissió 0 de diòxid de carboni en mig del desert que es construeix actualment a Abu Dhabi. També la música composta per Joan Valent i les seqüències de principi i final del film amb l'arquitecte de negre esquiant sobre la neu són moments en què els sentits gaudeixen d'allò que és bell. Ara bé, la pel·lícula, que per al públic en general pot ser una mena de finestra que mostra certa intimitat de l'arquitecte famós i imatges dels edificis amb una mirada de revista del cor, per a l'arquitecte aprenent no passa de ser un document fluix, que, com va dir K., podria ser perfectament el regal d'aniversari de la seva muller, Elena Ochoa.

Miram, estalonats en uns pals que aguanten un gran pòster d'obres del pla E, les façanes dels teatres del Canal i li dic a K. que veig el precedent del que seran les façanes del nou edifici del jutjat de Maó. Per a qualsevol menorquí a la diàspora, parlar-li de Menorca és fer-lo feliç, encara que el tema no sigui de la seva especialitat. El que veim és un edifici amb una pell de vidre que els vespres brilla com una llanterna. Un edifici públic que vol mostrar i fer patent aquesta característica. El segon jutjat de Maó tindrà també aquesta qualitat i quedarà connectat amb el primer amb la base de paret de pedra seca que l'envoltarà per tres cares. Serà una arquitectura de Navarro Baldeweg que, modestament, ajudarà a millorar la ciutat.

La pel·lícula sobre Foster resulta ser un catàleg dels edificis més coneguts mostrats només des de l'exterior. Hi ha poques escenes d'interior i malgrat l'agilitat del guió per mostrar el major nombre d'edificis molt pocs es poden entendre adequadament. Aquestes vistes es van combinant amb una veu en off que és la part més fluixa del documental, mesclades amb petites aportacions d'una entrevista amb l'arquitecte. Res de la feina amb els col·laboradors, res sobre l'embrió dels projectes, res del procés de creació. Lord Norman Foster es passeja amb cotxe, amb avió, amb bicicleta (fent esport) i esquiant i no acabam de saber quan treballa en els seus dissenys. El summum de l'autoproclamació com a estrella apareix quasi a l'inici del film: "a vegades pens que veig coses que altres no poden veure".

He sortit dels cines Verdi de Madrid, on ja fa mesos que projecten el film sobre Foster, i m'he trobat amb K. en un bar de tapes. Ansiós, impacient, amb cara interrogant, me demana què m'ha semblat el documental. Li explic la meva impressió i li cont que el més fabulós de la pel·lícula ha estat el trosset del boig, que deia ell, que resulta ser el gran teòric de l'arquitectura Buckminster Fuller. Un arquitecte que va revolucionar la manera d'entendre la construcció, mestre de Foster i descobridor de la cúpula geodèsica (Montreal 1967) sobre la base de les observacions de les bombolles de l'escuma de les ones quan arriben a la platja, i que és qui li fa la pregunta a Norman Foster.

La pregunta "Quant pesa el seu edifici, Sr. Foster?", feta des d'una avioneta tot mirant un dels primers edificis del britànic, va ser com una bufetada a la intel·ligència de Foster; una crítica a la seva manera de dissenyar, encara, edificis pesants; un toc oportú que li va fer veure que el futur només podia estar en l'arquitectura lleugera, en l'arquitectura sense el gran pes mort amagat sota terra. El futur era en les construccions lleugeres. Foster va quedar callat, no va saber contestar. No sabia en aquell moment el pes d'aquell edifici. No va saber contestar a la pregunta del mestre. Però ho va saber ensoldemà: 5.672 tones. A partir d'aquesta pregunta, Foster va començar a dissenyar els edificis d'acer i vidre que l'han convertit en un dels millors arquitectes estrella.