El mosso i el bisbe

Però què voleu que digui, jo tinc aquest corc ficat de remenar llibres i papers, que no me'l puc treure, quan no faig alguna cosa pel diari "Menorca" me pareix que perd el temps. A mi tal i com he dit altres vegades, no m'agrada recopilar, és un tema que ja està escrit i teòricament està bé, però a mi m'agrada dur-lo a la pràctica i que tothom el pugi entendre, per açò, els articles vegades me surten massa llargs.

UNES SABATES ESGARRIADES

Al carrer de Sant Joan, a Ciutadella, davant mateix de l'escut cisellat a la paret que tanca el jardí senyorial de Can Saura, viu mestre Llorenç pobre i honrat sabater. Aquest capvespre d'estiu està acabant curosament unes sabates de gran luxe, d'alts tacons vermells com és moda dels elegants de Versalles. Són per a Monsieur Jule-César Raulin de Belval, comandant militar de la plaça. Les ha d'estrenar aquesta mateixa nit, en la recepció que donarà en honor del senyor Comte de Lannion, Governador general de l'illa.
Mestre Llorenç fa la seva feina depressa i corrent, un al·lotet d'uns onze anys tot ho tafaneja i tot ho toca, xerrant contínuament enmig de fresques rialles, contant al mestre sabater les lliçons que aprèn a l'escola dels frares agustins del Socors i malifetes que fa amb els seus amiguets als valls de les muralles.

Toniet!, li diu mestre Llorenç el sabater, no posis ses mans a sa banqueta; no toquis res d'aquí damunt, que avui tanc una feina molt compromesa i molt urgent. Faig unes sabates per al comandant francès. No m'enredis que no puc perdre ni un minut.
En Toniet, petit, grassó, de cara rodona i vius ulls negres, és vesí del mestre sabater. Es fill d'un notari, misser Andreu Vila. És un al·lot bon aprenent a l'escola, però molt entremaliat. A que no sabeu, mestre Llorenç, qui era Horaci? Avui fra Ansem ens ha parlat molt d'ell. Era un gran poeta llatí. Avui he començat aprendre la seva Art i Poètica. Voleu que us en reciti un boci?

Vull que estiguis quiet i em deixis treballar tranquil. Prest vindrà l'assistent del senyor comandant a cercar les sabates.
Idò escolta-ho, mestre Llorenç: "Humano capiti cervicem pictor equinam. Jungere si vellet, et varias inducere plumas..."

I veu fresca de l' al·lot segueix declamant, en sentit i eloqüència, els versos immortals del gran poeta venusià. Fora, al carrer estret i assolellat, només s'alça el brunzinar de les mosques, d'un verd lluent. Lluny, algú fa sonar l'estridència aguda d'un flabiol.
Tot recitant l'Epistola ad Pisones, en Toniet no deixa de fer-ne de les seves. Agafa el martell, després el tira peu. I amb les seves mans inquietes una sabata, que el pobre sabater havia acabat d'enllestir! Toniet deixa fer açò! I mestre Llorenç va per prendre-li la seva obra d'art, tota lluenta i flairosa de cuiro bo. L'al·lot estira la mà, el sabater alça el braç. I la rica sabata cau dins el cussiol.

El mestre sabater quedà mut d'indignació. La sabata estava feta malbé, no hi havia temps de fer-ne una altra. I tot per culpa d'aquest mosso mocós ! Que no fa més que enredar. En Toniet quedà blanc com la paret. Mestre Llorenç pren l'estira peu i s'aixeca, ofegant una paraulota. Aquell entremaliat d'al·lot ja era al carrer, però la rabiada fou tan grossa, que quan ja era a prop del portal d'Artutx, el va agafar per un braç. Malcriat! Com quedaré ara amb el comandant ?...Ja me les pagaràs totes juntes, t'ho promet! Tenia s'estira peu alçat a punt de caure, però ho va deixar estar, perquè li féu llàstima.

Mentrestant, aquell mosso atrevit deia: Mestre Llorenç perdoneu-me!... Ja us ho pagaré tot quan sigui bisbe...! Alça cap al sabater uns ullets plens de llàgrimes, on es reflecteix la innocència amb l'humil penediment de les seves entremaliadures. Vés-te'n i no tornis per ara ! No et vull esgarriar... I aquella nit el senyor comandant Raulin de Belval no va poder estrenar les sabates noves, amb alt tacons vermells, segons la moda de Versalles, per assistir a la recepció del Governador Comte de Lannion...

LA PART HISTÒRICA

Aquest relat que he recopilat té la seva part històrica, com la tenen molts dels meus temes. Diu l'autor que varen passar més de quaranta anys. El Sant Pare va restituir a Ciutadella la Seu episcopal. La vila, exultant de fervor religiós, rebia triomfalment el seu pastor.

El mateix dia de l'entrada del bisbe, poc abans de la queda, mestre Llorenç ja molt vellet s'acabava el modest i senzill sopar, sopes de col i un mosset de companatge. S'ha tornat cec, la seva família és tota morta, Només el cuida, i encara de mala gana, una parenta llunyana fadrina i de geni avinagrat .

Sonen uns tocs a la porta. Obre la neboda, i entren a la casa menorquina dues ombres: una violàcia i l'altra negra. Mestre Llorenç estimat !... Vénc a complir la promesa... Que recorda aquell parell de sabates que vos vaig fer malbé i justament eren per al comandant francès?... Mentre deia açò, va fer caure damunt les mans sarmentoses del vellet unces i més unces de plata. Mestre Llorenç cau de genolls, besant les mans del seu benefactor i ara el seu bisbe.

Toniet...! o més ben dit Senyoria Il·lustríssima. Don Antoni Vila i Camps dóna la benedicció, el bell fulgor violaci de l'ametista episcopal. Açò és la història composta del que va ser el primer prelat de Menorca quan la restauració de la Diòcesi, des del 1797 al 1802. Va tenir molts d'entrebancs amb els governadors de la darrera dominació anglesa. Fou traslladat a la Seu d'Albarracín i morí a la població de Gea el 30 d'octubre de 1807. Dr. D. Antoni Vila Camps nasqué al carrer de Sant Joan dia 25 de setembre de 1747, com ja hem dit, era fill d'un notari. La seva estada episcopal fou al palau de la 2ª branca de Saura ( avui la Caixa de Pensions ), ja que no era fet l'actual residència episcopal.