Tampoc no hi podrien enviar els tancs

Perquè, encara que es vulgui ignorar, la realitat és tan feixuga que t'acaba caient damunt el nas: sense llibertats per a catalans i bascos, a aquest conglomerat de països que és Espanya, la democràcia és impossible. I per més que n'hi ha que tenen memòria de peix, això és així des de fa un fotimer d'anys (segles!).

Va ser el punt més difícil de pactar i de recollir en una Constitució, potser perquè els sequaços reconvertits no eren tan intel·ligents o perquè els de l'oposició clandestina no ho eren prou. En aquell moment podrien haver pactat una autonomia generosa per a bascos i catalans, o fer una Espanya federal amb quatre o cinc territoris. Potser així haurien fet un Estat definitivament democràtic i viable.

Però no en van ser capaços. Tenien dos arbres que tapaven el bosc: el terrorisme d'ETA i uns militars que encara lluïen a la pitrera les medalles guanyades a la guerra fratricida o durant els trenta-cinc anys de dictadura ignominiosa. I sobretot, hi havia un gran problema: la unitat del mercat espanyol i quins havien de ser en el futur el seus centres de poder. Una Catalunya amb capacitat de decisió política i econòmica podia significar una competència molt grossa per als poders econòmics que s'havien engreixat amb la dictadura i que tenien la seva seu a la capital d'Espanya.

I així els polítics van optar per dividir el país en autonomies i es van anar animant fins a fer-ne 17 (disset!). A moltes d'elles el primer problema va ser en quina ciutat posarien la capital, perquè aquesta història els agafava per sorpresa. Però el resultat va ser el desitjat: que les autonomies de Catalunya i el País Basc quedassin dissimulades entre tanta autonomia de pissarrí.

I si repassau aquests anys, veureu que semblava que la cosa havia funcionat. Però al País Basc no va servir per acabar amb el terrorisme i a Catalunya no va arribar a satisfer les aspiracions nacionals. Per paga, els catalans havien de continuar mantenint mitja Espanya amb un agreujant, que amb les autonomies els hi sortia més cara. Cada vegada eren més pobres i menys decisius, i quan reclamaven, els tractaven d'insolidaris i victimistes. Se'n recorden?

Així i tot els governs d'Adolfo Suárez i de Felipe González, van ser prou respectuosos amb Catalunya. Li buidaven el calaix però eren tolerants en temes molt sensibles, com són la llengua i l'educació. José Maria Aznar, en canvi, ho veia d'una altra manera. Aquell president que prenia el vermut amb en Bush va recuperar la vella tradició del centralisme castellà i la intolerància. Però els seus projectes no van arribar a port, perquè va mentir de forma tan escandalosa al país (els atemptats d'Atocha), que va perdre unes eleccions que tenia guanyades.

Rodríguez Zapatero va voler tornar a la concòrdia i fins i tot va acceptar la redacció d'un nou Estatut català (que motivaria que totes les autonomies es posassin a escriure també un nou estatut per a elles!). Els governants catalans creien que amb un Estatut més detallat i precís, resoldrien el vell conflicte econòmic amb Espanya i que podrien defensar millors les seves competències en educació, llengua, justícia, etc.

Però ja havien passat prop de trenta anys de la Constitució. I els poders polítics espanyols, en una època que l'economia rutllava, van fer com aquella aranya que fa una teranyina magnífica però se n'oblida dels fils que l'aguanten. Ja no se'n recordaven que el text constitucional s'havia redactat a favor de la concòrdia amb Catalunya, no en contra seva.

I així és com el nou Estatut, aprovat pel Parlament català, pel Congrés i en referèndum, es va passar 4 anys congelat al Tribunal Constitucional, que finalment, el va capolar. I el senyor Rajoy, que ara fa cara de sorprès, enviava els seus militants de tot Espanya a recollir signatures en contra d'aquell Estatut. I com havia de succeir, de la crítica a l'Estatut es va passar a la crítica a la comunitat. O és que algú és capaç de negar-ho, avui?
Només cal que hi afegim la crisi econòmica per entendre què està succeint. Catalunya és la comunitat més endeutada de l'Estat, però en solament tres anys de no fer aportacions "solidàries" a Espanya, ja podria pagar tots els seus deutes. Avui seria el quart país més competent d'Europa, amb una economia sanejada i productora de riquesa.

Així és que la reivindicació històrica s'ha ajuntat ara amb un element molt més poderós: l'economia. Molts habitants de Catalunya (i més de la meitat són originaris d'arreu d'Espanya), pensen que ja és hora de divorciar-se d'aquesta Espanya que mai suma i sempre resta. I els polítics catalans? En aquesta ocasió els polítics catalans no van davant la manifestació, van darrere. I els polítics espanyols? Fan cara de sorpresa (que no s'entén) i van repartint cops de Constitució a tort i a dret, però qualque dia hauran de respectar les regles de la democràcia. És clar, en ple segle XXI i dins la Unió Europea, tampoc no hi podrien enviar els tancs.