Enderrossall

Les paraules són les pedres dels escriptors. Es poden llançar una a una com si juguessis a fer-les rebotar a la platja contra la superfície de l'aigua. O les pots combinar com fan els paredadors que alcen parets entrellaçades que duren una eternitat geològica i que sembla que siguin les costelles d'un esquelet mineral o les vèrtebres de la columna vertebral que sosté l'illa damunt la carn tova de la mar.

Les pedres són resistents. Només poden desaparèixer per culpa de l'acció humana o per l'erosió persistent del temps. Es poden transformar en pedres més petites o desaparèixer i ser engolides per l'aigua salada dels oceans que ens envolten.

Les paraules també són resistents, quasi tant com les pedres, però poden desaparèixer si ningú no les fa servir. Llavors es tornen arcaiques i es panseixen com una fruita deshidratada que fa pudor i ningú es vol cruspir.

Si les pronuncies, si les escrius, insufles vida a les paraules. Si les combines, com fan els paredadors amb les pedres, les paraules es tornen pràcticament indestructibles. Els idiomes, com les parets, tenen punts dèbils. Hi ha persones especialitzades en detectar-los. Treuen una pedra –o dues, o tres o unes quantes– i esfondren la paret que abans era recta i sòlida. Amb el parlar de la gent del poble passa igual. El desprestigies, el treus dels canals de difusió cultes o populars, el deixes d'ensenyar a les escoles, margines els seus parlants, els separes en guetos i, per molt forta que sigui la paret de la llengua, l'esfondren. Per sort, aquí hi ha estima per la llengua i, per cada paret que s'esfondra, cent menorquins s'ajunten i alcen l'enderrossall.