L’ocell de Sibèria

Els ocells, per la seva condició, saben que amb un fred tan intens resulta molt perillós volar, ja que tenen possibilitat de congestió dels pulmons i poden caure fulminats sense massa garanties de supervivència.

Resulta que aquell ocellet, no fent cas al seu instint ni de contemplacions, va gosar arrencar el vol un matí en què les temperatures eren molt extremes. Tal com estava escrit, va caure pocs metres després sobre un camí que feia cruïlla entre dos camps. Una vaca despistada, que passejava per aquells topants, va tenir l'oportunitat de posar-se a fer les seves necessitats damunt d'aquell ocellet i l'escalfor d'aquella petjada, va tornar-lo a la vida. Semblava que li arribava una segona oportunitat. L'ocellet, llavors, va revifar, va començar a cantar i a moure les ales, però ves per on, un gat afamat que rondava per aquell mateix camp, en sentir-lo, va clavar-li urpada i se'l va cruspir.

D'aquest conte, em deia el meu amic, es dedueixen tres aprenentatges que cal aprendre: El primer és que no tothom que es caga amb tu et vol mal. El segon, que no sempre el que et treu de la merda pot voler el teu bé i, el tercer, que em sembla que va dir que era el més important, si mai et trobes enmig dels fems, no cantis ni aixequis la veu.