En castellà: «no hemo pazao»

Ja és sabut que les eleccions solen fer miracles. Si fa uns anys van fer escampar que no hi havia crisi quan l'aigua ja mos arribava al coll, ara fan dir que la recuperació és imminent, quan els únics que remenen són els que sempre han surat.

I així, els governs regionals i municipis dedicats a la causa tenen l'atreviment de dir que ara reduiran impostos i a la vegada faran créixer el pressupost públic. N'hi ha que ja tenen els nombres fets, com el govern baléà, com sempre el primer de la classe del ministre Montoro. Remuguen un poc, perquè no cal ser gaire llest per saber que el govern espanyol els escanya, però tirant de crèdit, programen uns pressuposts de fantasia. Per fer creure que creixen un 7% s'han d'endeutar un 26 % més...

Però no expliquen que tanmateix continuam ballant el vals de la misèria i que tothom que no sigui en Montoro sap que els sous han davallat, que educació i sanitat viuen el seu pitjor moment i que la xifra d'aturats ja és irrecuperable. I que mentre els quatre rics de sempre cada dia ho són més, les classes mitjanes desapareixen i que si no fos per la caritat molta gent passaria gana.

Però ells a la seva, entretinguts escampant la bona nova de la recuperació econòmica. Hi dediquen tants esforços en aquesta feina electoral, que potser ja han arribat a confondre la realitat amb la ficció. I això és terrible, perquè en el món de la ficció tot és possible.

Si governes a Espanya pots fer una llei d'Educació que cap pedagog reconegut ni universitat prestigiosa s'atrevirien a avalar. I arribar-te a creure que l'educació és una qüestió política més, sense necessitat que hi intervenguin els professionals.

O si governes a Menorca, pots convertir les carreteres en la teva fantasia particular i programar rotondes com si jugassis a l'scalextric. I gastar les quatre peces que tens en la cosa més inútil del món mentre proclames que el únics tècnics que en saben són els que et presenten armes per la força o per interès propi.

I si governes a les illes baléàs, ui si governes a les illes baléàs! Aquí ja pots fer qualsevol dolenteria, tantes que no paga la penar rallar-ne.

I per acabar us explicaré un conte que no té res a veure amb la realitat. El d'aquell president andalús que després d'una mala nit es va despertar estrany i amb una idea fixa: que no podia ser que els al·lots aprenguessin castellà estàndard a l'escola.

«No defensarem el castellà que es parla a Castella, sinó el que aprengueren els nostrospadrins», repetia l'homo. I va manar al seu conseller d'educació de fer una llei a mida. I així, Granada s'hauria d'escriure Graná i per grafiar «nos hemos pasado» escriurien no hemo pazao.

«Vol dir, president?», repetia el conseller mentre mudava de color amb cada nova línia de la llei. Però no hi va haver res a fer. El president, que amb la seva majoria absoluta se sentia un reietó, va fer aprovar la llei i a més editar llibres escrits en cada dialecte provincial.

I així és que els mestres d'Andalusia i tota la gent, quan van veure aquella llei es van indignar i van exclamar tots a la una: «¡Este presidente es un ignorante!». O potser van dir «un patán»?