Ser governant en democràcia no és una cosa fàcil i la prova són els espectacles a què esteim assistint. Primer has de destacar dins el partit. I açò té un preu, perquè d'envejosos per tot n'hi ha. A continuació has d'aconseguir sortir a les llistes electorals. I en aquest camí trobes de tot: els que hi arriben per mèrits propis i els que s'hi instal·len a cops de colzo. Quan ja hi ets, segur que t'has guanyat uns quants enemics més entre els teus, i ja se sap que aquests són sempre els pitjors, perquè ataquen per l'esquena.
El pas següent és preparar una campanya electoral. I aquí la cosa ja grinyola per totes bandes. Perquè segurament t'agradaria ser sincer i exposar al poble els teus ideals i allò que de ver pots fer. Però amb açò no n'hi hauria prou perquè et votassin. De tal manera que hi hauràs d'afegir molt de sèu. Criticar els teus adversaris polítics més enllà del que segurament es mereixen i prometre coses que ja saps que són disbarats. I d'entrada ja hauràs de fer unes quantes concessions als grups que diven que t'estalonen, però que en realitat et volen utilitzar.
Si guanyes, les complicacions encara es multipliquen més. Des del primer dia descobreixes que ser una persona pública vol dir que, amb raó o sense, tothom es creu amb el dret de qüestionar tot allò que fas, d'insultar-te i de tergiversar qualsevol cosa que diguis. A part de la cohort de llepaculs que et perseguiran allà on vagis. Per paga, quan arribi la nòmina comprovaràs que no és gran cosa, però així i tot tothom opinarà que cobres massa.
I si ets un polític honest, disposat a arromangar-te pels teus ciutadans, prest et fotràs de cap amb el pressupost i amb l'entramat legal que, una vegada i una altra, frenarà les teves bones intencions. I encara pitjor, perdràs la virginitat quan te les hagis de veure amb els que realment comanden i que, per açò, no tenen cap necessitat de dedicar-se a la política. Els poderosos grups de poder que controlen el país -o el món- i que per defensar els seus interessos foscos i milionaris són capaços de qualsevol cosa. I que poques vegades reben crítiques ni de la premsa ni d'aquests ciutadans que en canvi miren tan prim allò que tu fas.
Arribats en aquest punt, es descobrirà finalment quina és la teva talla real com a governant. Perquè si en tens fusta, tindràs clar que no governes per al teu partit sinó per a tota la societat. I açò voldrà dir diàleg i concessions perquè no es trenqui la convivència social. I saber-te posar en la pell dels contrincants polítics cada vegada que hi hagi una confrontació d'interessos. Voldràs que el teu criteri triomfi, però no al preu d'humiliar els teus adversaris. Per açò triaràs els projectes més consensuats i mesuraràs molt bé cada una de les teves paraules per no fer sang.
I així i tot, no et pensis que ho passaràs bé. Al contrari, patiràs tot lo dia, tot el mandat, però tindràs la satisfacció íntima d'haver actuat al servei de la convivència, que és segurament el primer objectiu d'un govern democràtic. I potser, fins i tot, qualque dia t'ho reconeixeran públicament, però no et facis il·lusions, perquè açò darrer succeeix poques vegades.
Si en canvi tries la confrontació i la imposició dels teus criteris, la prepotència, potser sentiràs la satisfacció d'aquells generals que comptaven quantes batalles havien guanyat, però no el nombre de morts i mutilats que havien deixat pel camí. Potser els llepaculs habituals aplaudiran les teves proeses, però amb tu la societat quedarà exhausta i, en comptes de pensar en futur, haurà de començar una altra vegada a partir de zero per refer la convivència.
Diven que encara n'hi ha una altra, de casta de polítics, els que treballen en benefici propi o que cedeixen davant els poders ocults. És cert que aquests tenen moltes possibilitats de triomfar i potser de fer-se rics fins i tot. Quan no els enxampen, cosa que de vegades succeeix i els du a la presó, si no és que tenen unes bones agafes. Però a jo no m'agrada barrejar aquesta casta d'individus amb els polítics, perquè en realitat són una altra cosa, són les misèries de la humanitat.
