Que als propietaris de lloc a Menorca els continuem anomenant 'senyors' no és una mala cosa. És una herència que permet mantenir viva la memòria, com en anglès s'ha mantingut el nom de landlord per designar el propietari de la casa on es viu de lloguer.
Ja sabem que no és bo generalitzar i que seria injust dir que en el passat tots els 'senyors' explotaven els seus pagesos, però encara seria més injust dir que tots els 'senyors' els tractaven amb humanitat. Perquè aquells que tenim uns quants anys i hem conegut la Menorca rural, sabem que d'abusos n'hi havia, i no pocs.
L'explotació del camp l'ha regulat durant segles la mitgeria, una fórmula que segurament, quan la van introduir els catalans colonitzadors de la Menorca àrab, era un model de justícia social. Però amb els anys tot s'espanya i prest van aparèixer els que tenien prou força per emprar la llei en benefici propi.
Quan hi havia més pagesos que terres per conrear, l'explotació a què alguns senyors sotmetien la gent del camp era terrible. I molts palaus i cases senyorials del passat encara tenen les parets tacades de suor, llàgrimes i passar gana de les famílies pageses.
En algunes èpoques el seu sentit de la propietat va ser radical i encara la meva generació, recorda aquells 'senyors' que, quan es banyaven a la 'seva' platja, no permetien que hi hagués ningú altre. Si en podríem dir, de noms... La feina que va costar acabar amb tot açò i obrir els camins que ells havien tancat. Fins i tot el camí de cavalls, gestionat ara pels que estaven en contra d'obrir-lo.
Aquestes coses me les recordava la imatge d'en Joan Febrer, que és família meva, fermat a una tanca, a la porta de la botiga que vol obrir. I no perquè ell sigui un amitger, que no ho és, sinó per la situació. Perquè qui tengui memòria coincidirà amb jo que les pràctiques dels actuals governants de l'Illa recorden aquelles actituds que en el passat es vivien al camp.
Els governants fan ara de 'senyors' o representen els seus interessos, i a la majoria de ciutadans mos toca fer d'amitgers en temps d'escassa terra. I així s'entén que s'aprovin lleis especials per permetre un parc aquàtic allà on no toca, per construir una rotonda doble on no hi ha cap travessia, per deixar fer construccions il·legals i legalitzar-les ensoldemà...
El món és seu. Poden convertir l'obra pública, per més inútil que sigui, en un bon negoci que hauran de pagar els amitgers. O omplir l'illa de centres comercials i arruïnar el petit comerç. I com ha succeït a tantes bandes, quan no quedin botiguers, ja acabaran d'estrènyer els sous dels dependents per obrir dissabte i diumenge sense gaire sobrecost...
Açò és, fer lleis per tenir contents els nous 'senyors' a costa dels nous 'amitgers', que encara hauran d'estar agraïts i donar gràcies de tenir feina, per mal pagada que estigui. És una forma de restablir l'antic ordre: que hi hagi pocs 'senyors' i molts d'amitgers. Si en el camp açò ja no era rendible, ha arribat el moment de traslladar-ho a tota la societat, i per descomptat al negoci turístic. I així, no és estrany que els hi faci oi regular el lloguer d'apartaments dels petits propietaris o que els hi faci vessa atendre les peticions dels autònoms. Ànim, Joan.
