En el capítol anterior l'espia de la senyora Merkel, que me va convidar a dinar, es manifestava molt crític amb la campanya electoral que patim. Les promeses típiques de país de nous rics tornen com si res i el govern reparteix subvencions de darrera hora com si la crisi hagués estat una broma. El assessors de l'espia, en canvi, van tornar encantats amb el plat de paella que regalaven en un míting de petició de vot.
– Hauria de sentir els renecs Frau Merkel! –em va confessar l'espia mentre barrejava tònica amb gin del país, asseguts en una terrassa de s'Algaret de Fornells.
– Que vol dir que diu paraulotes, ella? –li vaig demanar, ben interessat per la cosa.
– I com vols que no les digui, si la factura no para de pujar i cada dia n'esclata una de nova? –va continuar ell– Li donen més feina les eleccions espanyoles que governar Alemanya. I ja no sap si ho paga continuar gastant els euros amb aquests que governen o si s'ha de quedar amb Ciutadans, que són la mateixa cosa però encara no s'han despentinat.
– Tan gros, va? –vaig demanar posant cara d'innocent.
– Però que no ho veus? Si no cal ni que surtis de les Balears, que aquí ja anau servits –va respondre ell, maleit–. No ho has llegit que ara també hi ha irregularitats a les compres dels hospitals públics, amb gerents nomenats pel govern? Es veu que n'hi ha que no en tenen prou amb entrar als quiròfans.
– I podria semblar una broma –va continuar–, però els mateixos que es presenten de batles fent les grans promeses, estan a punt d'aprovar una llei que deixa els ajuntament pràcticament sense competències...
– En vols més? –va continuar encara– El mateix govern que s'ha carregat l'educació, ara fa veure que vol negociar amb els mestres, a una setmana de les eleccions... Com vols que Frau Merkel no renegui quan li arriben totes aquestes informacions? «Scheiße für sie», diu.
– Tot açò que m'explica sembla un malson –vaig reconèixer.
– Pitjor –va replicar l'espia–. A Palma s'ha destapat un pou de merda d'aquells que no podrien ser més pudents: un negoci de favors polítics a canvi de dones drogades i amb documents retinguts, dedicades a la prostitució. I amb guardes de seguretat de discoteca que de dia fan de policia municipal.
Jo ja no vaig saber què respondre.
– He enviat en Hänsel i na Getel a investigar –va continuar ell–, encara que al jutjat nombre 12 de Palma tenen tots els detalls... Però de moment no ha sortit el nom de cap batle dels que hi ha implicats, que n'hi ha, ni de quin color són.
– Potser són candidats i no els volen perjudicar a les eleccions... Com allò de les llistes d'evasors fiscals, que tampoc no les volen publicar... –vaig aclarir jo, perquè tampoc no som tan ase.
– Sí, és selectiu, aquest govern, a l'hora de publicar segons quines informacions. De vegades frissa i de vegades no –va continuar l'espia–. Però hi ha coses males d'amagar. Ja ho diu frau Merkel: «Açò de pagar amb putes ho devia saber mitja illa, però aquesta gent es pensaven que eren intocables».
– I quan vostè li ha explicat que hi ha turistes borratxos que mostren es pardal pel carrer, sí que li deu haver agafat una nirviada, eh? –vaig dir jo, que som un dels mil setanta lectors d'«Es Diari» que ho he llegit i vist a l'edició digital...
– Ah no! –me va respondre l'espia mentre movia la mà com si espantàs mosques–. Aquesta notícia l'ha deixat ben indiferenta. «Eine Anekdote», me va dir quan li vaig explicar. I és que ja veus que hi ha coses molt més lletges que mostrar es pardal.
– Uf! –vaig exclamar– Quines ganes tenc que s'acabi tot açò.
– Idò ja saps què ha de fer –me va respondre l'espia. Anar a votar.
