Els escoltes cantàvem l'hora dels adéus en cercle, creuant les mans, agafades, quan s'acabava el campament. Era emocionant. L'experiència compartida havia valgut la pena.
En aquesta primera setmana post 24-M, dos polítics han decidit renunciar al seu càrrec perquè no poden governar. És possible que n'hi hagi més. Generalment, la renúncia no és una decissió agradable perquè molta gent no la comprèn. Pot ser alliberadora per que la pren, però l'acompanya un flaire de fracàs.
En el cas de Luis Alejandre, com en el de molts altres polítics, se li hauria de mostrar un cert agraïment. No pel resultat de la seva gestió, de la que es pot discrepar tant com es vulgui, sinó per la dedicació honesta a l'activitat política.
Se'n va perquè no es veu com a conseller a l'oposició, participant d'un debat polític certament empobrit per l'actitud sectària dels partits polítics. L'oposició no és una paraula gaire encertada per definir una tasca que hauria de ser també de col·laboració.
La discrepància hauria de ser com la biodiversitat, un valor que enriqueix, que permet veure les coses de forma diferent i al final prendre la decissió més encertada.
Molt poques coses que passen es poden qualificar d'històriques, però les darreres eleccions ho seran si es confirma que representen un canvi en les formes, a partir d'un canvi en les motivacions.
Podem esperar que la dinàmica dels nous governs serà diferent?. Res no serà senzill. Les posicions estan més allunyades que mai. Ara bé, els nous governants han de tenir tota la confiança per enmpényer el canvi que la societat espera. Dependrà de l'actitud dels representants polítics que s'enceti una època en què sigui primer l'interès social que no el dels propis partits.
