Qualcú que en sabrà més que jo me podria fer el favor de verificar la lletra d'aquesta cançó que he llegit que cantaven el sabaters de Ciutadella afiliats al sindicat. Anarquista o socialista, ara no me'n record ben bé, però la cantaven.
I no ho escric per ridiculitzar aquells obrers del segle XIX amb ganes de canviar el món, sinó tot al contrari, per recordar que hi ha una tradició menorquina partidària del progrés. En els sectors més populars i també en els burgesos i intel·lectuals.
Ja és un tòpic, però ho paga recordar que en Joan Ramis i Ramis va escriure el primer tractat d'arqueologia, o que n'Antoni Febrer i Cardona es va anticipar a la Renaixença de Catalunya amb els seus estudis de gramàtica de la llengua. O que Juli Soler i Siquier maldava per modernitzar l'agricultura menorquina amb les seves publicacions.
N'hi ha tants, d'exemples, que no mos els podríem acabar. I per açò sorprèn encara més que en la Menorca actual hi hagi encara tanta gent que en comptes de mirar al futur estigui encaparrutada en viure-hi d'esquena. I ancorada en un passat que ja ha quedat enrere en el món.
Però tampoc no voldria que s'interpretàs açò que dic com una crítica. Cada un està en el seu dret de veure el món com li plagui. Allà ell. Però costa de creure que amb la història que duim a les espatles i amb els mitjans que hi ha avui dia per accedir a informacions rigoroses, encara s'aguantin debats tan inútils com els que hi ha damunt la taula.
I són uns quants. Costa de creure que encara hi pugi haver qualcú que defensi l'escamparel·la de ciment pel camp que pretenien les lleis anarquistes del senyor Bauzà. I la manca de visió de futur que comportaven. Quan el planeta té enceses totes les alarmes pel canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, clama al cel que en aquest racó de món encara quedi qualcú que no se n'hagi entemut o que pretengui remar en contra. A aquestes alçades ja és un problema de salubritat pública que ni els guanys dels quatre beneficiats, hotelers i propietaris rurals aspirants a ser-ho, no haurien pogut compensar mai.
De la mateixa manera que també costa de creure que encara quedin partidaris del creixement turístic a qualsevol preu. Donau-vos una passejada per Eivissa i la València dels senyors Zaplana i Camps –col·legues d'en Bauzà– , i comprovareu les emergències socials que ha creat el creixement incontrolat i el nivell miserable d'ocupació que genera. Ben segur que n'hi trobareu que s'han fet rics: els quatre de sempre.
Açò que dic no és contradictori amb la necessitat de servar el turisme i encara més, de veciar els turistes, perquè estiguin contents i gastin molt. I de créixer per continuar creant riquesa, però amb normatives prou estrictes i respectuoses perquè la societat menorquina continuï formant part, a pesar del llast de les pràctiques espanyoles, del Primer Món.
I malament si encara hi ha qualcú que es pensa que es farà res de bo si solament hem de dependre del turisme. Crear riquesa i generar feina és una necessitat evident, però si no es torna a diversificar l'economia, es mantindrà el flux de població que ha viscut Menorca aquests darrers anys, en què els joves més preparats han hagut d'emigrar per la falta d'oportunitats laborals en el seu camp d'estudis.
Ja és hora que aquests joves emprenedors, que ben segur que n'hi ha a cada casa, comencin a remenar –alguns ja ho fan– i, com en el passat els seus besavis i els seus avis, redescobreixin que som a quatre passes dels millors mercats europeus i que hi ha un caramull de coses que podem produir millor que ningú. I els nous governs, com sembla que entenen, a ajudar.
I ja que rallam dels debats inútils que hi torna a haver damunt la taula, també és obligada una referència al tema lingüístic. A Menorca no solament continuam rallant català sinó que rallam un dels seus dialectes més rics i cultes.
I com que qualcú ho ha de dir, tots els que prediquen el contrari demostren tenir una incultura superior, d'aquelles que empegueeixen.
Ah, i naturalment que els funcionaris públics, si ho volen ser aquí –que ningú no els obliga–, i excepció feta de l'especialista eventual, mos han d'entendre perfectament quan rallam en el nostro idioma propi. Només faltaria! I potser fins i tot l'haurien de rallar ells, pel respecte que mereixem. Ni lleis, haurien de fer falta per fer entendre una cosa arreu del món tan evident com és aquesta.
