Fa molta peneta veure el camí que ha emprès Espanya amb la incapacitat dels seus dirigents d'agafar el toro per les banyes. Precisament en un país en què el Tribunal Constitucional perd el temps decidint que las corridas de toros no es poden prohibir. Si sembla una broma! De la mateixa manera que ho sembla l'espectacle trist de veure com rebenta un partit històric, el PSOE, que a pesar dels seus errors havia estat un referent de llibertat i tolerància. I de la lluita pels drets laborals i socials, i per la modernització d'aquest país. I que va liderar una de les etapes de major creixement econòmic.
Com si el món s'hagués capgirat, el motiu d'aquesta desgràcia no ha estat un debat ideològic intern, ni la irrupció d'un nou programa polític que ha enfrontat els seus militants. Res de tot açò, el motiu ha estat la disjuntiva de donar o no estalonament a la formació d'un nou govern del PP que tothom té clar, tant els que hi estan a favor com en contra, què significarà: la segona part de l'etapa més antisocial i envoltada de corrupció que ha tingut Espanya des que es va recuperar la democràcia.
El primer responsable que Espanya s'hagi passat un any sense govern, no ha estat el PSOE. El responsable ha estat el PP, que per alguna cosa va obtenir més vots que els altres i tenia l'obligació de negociar i fer concessions fins a facilitar l'acord, com és pràctica habitual en un país democràtic. Però en canvi es va quedar entonat i defensant un dret a governar que li deu venir del cel, perquè no està escrit en cap llei espanyola.
I ha actuat així a pesar d'estar envoltat de tants de casos de corrupció i d'haver impulsat tantes lleis antisocials, que ha d'avergonyir la dignitat de qui es consideri espanyol. Aquí no val aquella dita popular de què «tots són iguals». Perquè no és ver. La seva muntanya de merda és tan grossa que no es pot comparar amb cap altra. I ho és més encara si hi afegim les seves dubtoses relacions amb la justícia i els actes il·lícits en democràcia que han protagonitzat alguns dels seus ministres.
Darrerament es torna a rallar molt de Franco. I no és estrany, perquè, a semblança d'aquell temps, dóna la sensació que aquests que comanden estiguin convençuts que, a redossa del seu govern, tenen impunitat per fer qualsevol discurs i qualsevol acció. Com si qualcú els hagués donat carta blanca per dir i fer allò que vulguin sense cap vergonya ni preocupació per la reacció popular, sense cap temor davant les institucions de l'Estat.
Si fins i tot en etapa de govern provisional han protagonitzat actes tan mesquins com l'intent de recol·locar el senyor Soria, ministre dimitit pels papers de Panamà. I han recol·locat la senyora Mato, la ministra que va caure per la seva relació amb el cas Gürtel. I ja mos anuncien malifetes encara pitjors, com la promoció del senyor Bauzà com a futur ministre de Turisme, un personatge del que encara no s'ha avaluat prou el mal que va arribar a fer a les Balears.
Però la broma és que el partit que ha rebentat no ha estat aquest. Ha estat el PSOE. Potser perquè dins seu ha dominat el mateix esperit que al PP. Mantenir-se al preu que sigui. Perpetuar uns esquemes d'autoritat dels que comanden que avui ja no serveixen. L'aparell que hi tenen instal·lat des de fa dècades, ha estat incapaç d'entendre que el temps ha canviat, i que ja no és hora de matar els orígens per salvar els mobles. I més quan sabien que Podemos els encalçava per recollir tot el vot d'esquerres que ells anaven amollant.
Però no és que Podemos quedi lliure de pecat. Al contrari. En comptes de facilitar un canvi per recuperar l'Espanya de la dignitat i el progrés social, el que ha fet és contribuir a la confusió en què avui es troben tots aquells que aspiraven a un país més modern. Mai no se li retraurà prou la seva actitud adolescent d'estimar-se més lluitar contra el PSOE que contra el PP. D'estimar-se més veure caure el PSOE que col·laborar amb una alternativa que hauria pogut acabar amb el govern del senyor Rajoy i amb les seves pràctiques mesquines.
I mentrestant, que ningú no es pensi que hi ha treva en la batalla de Catalunya. Amb açò si que estan bonibé tots d'acord. De la mateixa manera que a l'edat mitjana, que quan hi havia una epidèmia de pesta negra, la culpa era dels jueus, ara els culpables dels mals d'Espanya són els catalans. La nova divisió cuirassada Brunete, en què sembla que s'ha convertit el Tribunal Constitucional de la mà del govern i amb el vist-i-plau dels nous amos de PSOE, aquests dies practica bombardejos de rància tradició. Així, ha anul·lat la llei catalana que prohibia les corridas de toros (què trobau!), i lleis tan perverses com les que combatien a Catalunya el desnonament dels dèbils o impulsaven la igualtat laboral entre els sexes...
I ara ha decidit també imputar a la presidenta del seu Parlament, que així s'incorpora a la llista de judicis polítics que encapçala l'expresident Mas, seguit per les conselleres Rigau i Ortega, i pel seu portaveu al Congrés Francesc Homs. Sembla ser que a Espanya prest hi tornarà a haver presos polítics, com en els bons temps. És evident que ja queda molt enfora aquell antic discurs -«sin violencia se puede discutir todo»- amb què la democràcia espanyola demostrava la seva força davant la misèria del terrorisme d'ETA. Però sembla que retornam al vell discurs del general, que «sin violencia tampoco se discute nada». Quina broma més espantosa, si no fos que va de ver!
