En les darreres setmanes ha estat notícia la situació de vulnerabilitat de la Reserva marina del nord de Menorca. La raó: l'excessiva pressió humana i la manca de recursos humans de l'Administració pública per poder-la gestionar. Però, l'atenció a aquest tema podria ser simple anècdota si pel conjunt de Menorca, de les Balears, de l'Estat espanyol... existís realment un pla de gestió i una campanya de divulgació transversal, des de les escoles fins a les televisions, de la importància de respectar la natura i es veiés que el paisatge és per tothom la nineta dels ulls, per la qual cosa és aquest problema de la reserva marina un tema només puntual. Però no és així. Avui és la reserva del mar, però demà serà qualsevol Àrea Natural d'Especial Interès o el mateix Parc Natural de l'Albufera des Grau, que es troba amb una mà davant i una altra darrera, el que despertarà l'atenció dels mitjans i de la societat civil per desatencions i fracassos. Mentrestant, també per manca de consciència, són milers els turistes que s'emporten com a souvenir arenes i macs de les nostres platges i alguna de les nostres tortugues protegides.
La pressió sobre el paisatge natural no té aturador per la senzilla raó que per l'evolució de l'economia mundial la terciarització de la societat va i anirà a més, amb un turisme que creixerà exponencialment, acompanyat de la difusió d'un estil de vida vinculat als esports de natura. Caldria començar a tenir-ho clar. Estem davant les portes d'un temps que els nostres espais protegits seran parcs urbans en els que tothom hi voldrà fer treking, running i altres esports. Per tant, o es gestionen amb la mateixa cura que els parcs i jardins d'una ciutat o només els veurem degradar.
Després de llegir els articles i les cartes d'opinió publicades en el MENORCA sobre la reserva marina es poden treure un rosari de conclusions que els polítics i les diferents administracions públiques haurien de considerar. La primera, fer lleis i marcar en els mapes zones protegides no s'hauria de fer a la babalà. Abans d'aprovar res, caldria fer estudis de les situacions en què es troben els espais que es vol protegir, dels costos per les administracions de les proteccions, tenir el consens de tots els implicats perquè facin seva, s'estimin, la protecció, sense deixar cap operador; fer un bon seguiment any rere any de la gestió i, per suposar, dotar als organismes que els han de vigilar de pressupostos adequats i ben dotats, no d'espines de peix. En segon lloc, fins i tot per molta planificació que hi hagi dels espais concrets, tenir clar que ens trobem amb un problema de manca de consciència planetària. Caldria conscienciar a tothom, als d'aquí i als de fora, que cal ser respectuosos amb la naturalesa, és més, és imprescindible ensenyar que molts llocs, per molt polits que siguin, és millor no visitar-los per no afectar la seva dinàmica ecològica. És aquesta una labor que haurien de fer les administracions de Menorca però també estatals. La Unió Europea hauria de fer directives perquè des de les escoles i els instituts es formin turistes responsables i no ximplets pixapins.
Per açò lament que les inversions projectades amb els fons de l'ecotaxa, exceptuant-ne d'algunes ben poques, no siguin fruit de madures reflexions col·lectives i contemplant el llarg termini sinó d'idees improvisades per batlles i regidors de torn. Molts ajuntaments han fet cartes de reis demostrant una frivolitat lamentable. Si davant els ulls tenim els fracassos d'inversions desencertades, de zones protegides que són brindis al sol i si ja en podem deduir lliçons de tot plegat, per què aquesta obsessió per continuar ensopegar amb les mateixes pedres?
