La senyora Margaret Mercadal, diputada del PP, el passat dimarts va fer un discurs en el Parlament Balear en contra del decret del Govern Balear per la protecció de la posidònia. Tot apel·lant al poble com a font de legitimitat i a un vague sentit comú com a opinió superior als arguments científics, criteris ben populistes, va rebutjar les limitacions que suposa l' esmentada norma. Va defensar la llibertat de fondejar a Sanitja amb l'argument falsari que en el refugi del nord de Menorca s'ha fet així «tota la vida i des dels temps dels romans». Populisme, el de la senyora Mercadal, ben diàfan: al·legació a la llibertat més instintiva, rebuig a la intel·lectualitat i ús de l'emoció. Davant aquest argumentari, ¿serveix de res comentar que efectivament vivim com a l'època de l'emperador Adrià i que els coneixements que tenim de la naturalesa són només els que ens va llegar Plini el Vell?
A nivell planetari, vivim en un moment que qualificaria de cruïlla històrica. A no ser que l'economia mundial es col·lapsi, que no en dóna senyals, el futur immediat és que el sistema rodarà en torn del lleure i del turisme. Figues d'un altre paner és saber si el nou estil de vida que conduirà serà compartit per àmplies majories o serà jerarquitzat d'una manera classista. És a dir, si el viatjar serà repartit entre tothom o uns podran fer-ho tot l'any mentre uns altres només ho podran fer, si arriben a poder-ho fer, una vegada. Sigui com sigui, el creixement demogràfic planetari i la millora que viuen molts països abans anomenats del tercer món també coadjuven que el trànsit de viatgers mundial augmenti. Les dades canten. Segons l'Organització Mundial del Turisme, el 1995 es van donar 565 milions de desplaçaments turístics en el món, el 2010 van passar a ser 1.007 milions i pel 2020 la previsió és que arribin a 1.561. Anant a Menorca, l'oci nàutic ha anat a més. A falta d'estadístiques, que no he sabut trobar, bones són les fotos. Compareu fotografies del port de Ciutadella o del port de Maó de finals dels anys seixanta amb les d'ara. Si fa cinquanta anys només s'hi comptaven barques de pescadors i alguna poca d'oci, ara se'n veuen a centenars d'oci, a més de velers i motores de tota mida. Són embarcacions que fondegen per tot el litoral. En conseqüència, és necessari gestionar el medi ambient, terrestre i marítim, si no volem que es degradi irremeiablement. És més, seria convenient que ens comencéssim a plantejar el sentit d'aquesta manera de vida que degrada la naturalesa i ens devalua també com a persones. És bona vida viure per treballar i consumir tota mena d'artefactes, embarcacions incloses, que ben poc s'arriben a emprar durant l'any? És bona vida el fer viatges en els que l'únic interès que hi posem és per fer-nos un selfie en els paratges publicitats per les agències com a més polits?
Ja compto que les esquerres tenen en les seves agendes la lluita contra les desigualtats socials i la defensa del medi ambient. No en tinc cap dubte d'açò. Del que sí en tinc dubte però és que les músiques i els tons dels seus missatges siguin els més pertinents per arribar a la gent. L'esquerra és filla de la Il·lustració, una racionalitat que ha desconfiat històricament de les emocions. D'aquí que es vegin tantes parets entre les dirigents i els sectors socials que més necessiten polítiques redistributives. El PSOE, especialment en les dècades dels vuitanta i noranta del segle passat, va gestionar des d'una autosuficiència emocional, una supèrbia, que pel precariat es va arribar a convertir en pur i dur classisme. Per suposat que defenso la posidònia, la naturalesa, però és forçós canviar la manera de fer política. És necessari arribar a la gent tocant el carrer, deixar els despatxos, fer pedagogia, escoltar i defensar cara a cara que és necessari, obligat, canviar els models de vida, per deixar de destrossar, però, per davant de tot, per viure millor, per ser més atents els uns als altres. Cal deixar la fredor i emprar l'emoció.
