Aprendre idiomes sembla que no és una cosa tan difícil, per poca voluntat que hi hagi. Uns ho resolen anant a classe un parell d'hores a la setmana o triant pel·lícules doblades a la llengua que es vol aprendre. N'hi ha d'altres que s'estimen més cercar un company de conversa o, els més dràstics, encalçar un (o una) amant que ralli l'idioma en qüestió.
Ara bé, els experts diven que no hi ha millor manera d'aprendre un idioma que fer una temporada allà on el xerren. I deu ser ver, perquè cada vegada hi ha més famílies disposades a gastar uns bons doblers per enviar els seus fills a la Gran Bretanya o Irlanda a fer una estada. I semblarà un prodigi, però en tres mesos els al·lots tornen rallant anglès.
A açò li diven immersió lingüística i només demana la bona voluntat de l'aprenent. És tan eficaç que, fins i tot aquells que no es poden permetre romandre fora una temporada, però que es passen l'estiu fent feina al supermercat de qualsevol urbanització, acaben xampurrejant més d'un idioma foraster.
Una altra cosa és no tenir la voluntat d'aprendre. Jo he conegut gent que va emigrar a Alemanya en aquell temps que Franco resolia la fam repartint emigrants. I és cert que quan tornaven, uns quants anys més tard, n'hi havia qualcun no havia après ni una flòvia d'alemany.
Que el lector raoni quina devia ser la causa, ja que és difícil creure que anaven pel món amb taps de suro a les orelles. Però és evident que l'actitud de fòbia a l'entorn era minoritària, perquè la majoria d'emigrants van tornar rallant l'idioma del territori de destinació, i bé. Tant si era alemany com flamenc, danès o suec.
Per més que ho vulgui evitar, no tenc més remei que associar la capacitat dels humans d'aprendre idiomes -i la seva actitud davant els idiomes- amb la polèmica que aquests dies viu la sanitat pública balear amb el català i l'exigència de conèixer-lo. I com que rallam de professionals dedicats a l'atenció dels malalts, he de dir que se'm fa costerut entendre-la.
Perquè d'entrada són persones que ja han demostrat que tenen capacitat per als estudis. I que han triat una professió que implica servei i dedicació. I que saben que el malalt se sol sentir, per força, en inferioritat davant ells. I que alguna cosa deven haver estudiat sobre la importància que té la comunicació amb el malalt, i quina és la gesticulació verbal i no verbal més adequades per atendre'l.
I clar, en aquest context, costa de creure que cap metge o infermer no faci tots els esforços per comunicar-se amb el malalt amb la seva llengua pròpia. Perquè els territoris poden ser bilingües si hi ha una llei que així ho diu, però les persones no ho solen ser. Per més idiomes que xerrin, en tenen una que és aquella amb la que pensen i senten.
Per açò costa d'entendre que en unes professions d'aquesta categoria és pugui qüestionar l'exigència de l'idioma local per exercir a les Balears. Sembla que hauria de ser al contrari, que els propis professionals s'ho haurien d'imposar com una obligació moral de primer ordre. Que pens que ho és.
Si els botiguers s'esforcen per arribar als clients, com no ho han de fer -per motius molt més altruistes i humanitaris- els metges i els infermers amb els malalts? I açò no vol dir, naturalment, que no s'hagi de contractar un especialista que no coneix l'idioma quan no se'n troba cap altre que reunesqui tots els requisits. És demagògia barata argumentar el contrari.
Per altra banda, al manco a Menorca, el mètode de la immersió lingüística pot proporcionar un aprenentatge accelerat a tots aquells servidors públics que el vulguin, i surt de franc. Clar que per practicar-lo s'ha de sortir al carrer sense taps de suro a les orelles i sense l'arrogància de pensar que, tanmateix, els indígenes ja s'han acostumats a ser sempre ells qui ha de canviar d'idioma.
