Es pot rallar d'una altra cosa? Jo ho intent cada setmana, però la situació catalana és com un remolí que ho acaba xuclant tot. Només cal veure les portades dels diaris nacionales, que cada dia se n'empesquen una de nova per embolicar la voga, que normalment no quadra amb allò a què assistim en directe.
La realitat és que si el govern volia evitar que el conflicte s'arribàs a internacionalitzar, ho ha aconseguit amb la mateixa poca eficàcia amb què va localitzar les urnes del referèndum. I si és cert que a Barcelona no s'aclareixen a l'hora de formar govern, de tanta por que enviïn encara més gent gent a presó sense judici, també ho és que a Madrid estan espantats amb les conseqüències dels xafarranxo judicial que han muntat.
Anem a pams. La vicepresidenta Soraya Sáenz tenia raó quan va dir que havia decapitat el moviment. Té els caps dels líders polítics i dels principals moviments socials en presó preventiva o fora del país. I en aquestes condicions, és molt difícil que puguin formar govern, per més que hagin tornat a guanyar les eleccions.
Perquè després de la dramàtica defensa de les urnes el dia del referèndum i amb tanta gent a la presó, i tanta i tanta gent enjudiciada, és clar que una part dels partidaris de la independència no estan disposats a claudicar formant un govern autonòmic al gust de Madrid. Però també és clar que una altra part té por que si en formen un que no ho sigui, acabaran a la presó.
La conseqüència és que a Catalunya no s'aclareix la situació, però a Madrid (govern) tampoc. Amb l'agreujant que mentre no estigui aclarida, el PP no podrà aprovar els seus pressupostos de 2018, que és la vareta màgica amb què voldria arribar en bones condicions a les eleccions municipals de l'any vinent.
I és que, per una vegada, sembla que el govern basc (PNV) no pensa vendre's els vots que necessiten el PP i Ciutadans (sempre junts en la batalla) per aprovar aquests ditxosos pressupostos. El PNV és prou llest per saber que si, mentre es mantengui l'estat d'excepció a Catalunya, votàs amb l'integrisme espanyol, els altres partits bascos el capolarien a les eleccions.
Però mentre dins d'unes fronteres tan ben guardades succeeixen aquestes coses, que mantenen el govern espanyol entonat i sense humor per fer res més, a part de continuar dissimulant els casos de corrupció que es descobreixen cada dia, a fora les coses també es van complicant.
I és que aquell 'assumpte interior' que havia de ser l'independentisme català ja incomoda quatre estats d'Europa, la Gran Bretanya, Bèlgica, Suïssa i sobretot Alemanya. Són els països on hi ha els consellers de la Generalitat que no són a la presó i també el president Puigdemont, el trofeu més desitjat per la vicepresidenta de les decapitacions.
2 EL FORAT NEGRE del president Rajoy amb la judicialització del conflicte català, és que els càrrecs que imputa exigeixen violència vera per ser fonamentats. Perquè si no hi va haver violència en les accions del govern de Catalunya, de poques coses poden acusar-lo, i els vint o trenta anys de presó que ara els hi reclamen, es convertirien en poca cosa més que una inhabilitació temporal.
I a Catalunya qui vulgui ser objectiu ha de reconèixer que, al llarg d'aquests anys, l'independentisme ha estat el primer enemic de la violència. I que si ha avançat tant, ha estat gràcies als seus arguments i al caràcter pacífic de la seva reivindicació. Per açò, tothom que coneix la realitat i que s'ha entretingut a llegir els càrrecs de l'acusació del jutge, només pot manifestar sorpresa o indignació. Com aquell que quan surt del cine li volen fer creure que la pel·lícula que ha vist era una altra.
Potser aquesta és la causa que, ja fa dies, tant el govern com la premsa del règim escampin notícies d'una nova i terrible violència a Catalunya. I que vulguin confondre actes d'indignació com els que hem vist tantes vegades en manifestacions d'estudiants o en vagues obreres, amb violència organitzada i rebel·lió.
Però a l'exterior, aquest discurs és de mal vendre. I més quan les principals publicacions del món han seguit la història des del primer dia, i l'han fotografiada. Des del temps de Franco, jo no havia vist mai tanta discrepància entre la premsa espanyola i l'estrangera. Els mitjans que configuren l'opinió pública occidental entenen que a Catalunya no hi ha hagut violència, si no és la policial, i la majoria estan en contra de l'extradició dels polítics catalans.
En sintonia amb aquest estat d'opinió, s'han ofert a defensar-los advocats de primera fila amb un prestigi inqüestionable. En el cas del president Puigdemont, Wolfgang Schomburg, exjutge del Tribunal Federal i un dels grans especialistes mundials en dret penal internacional. Tots ells, a cada país, intentaran demostrar que els càrrecs que presenta la justícia espanyola són infundats.
De tal manera que no hi ha garanties que en cap d'aquests quatre països la justícia accedeixi a l'extradició pura i simple que reclama el jutge espanyol. Més encara sabent que allà sí, la separació entre justícia i govern sembla que és sagrada. Així és que, segons com vagi la cosa, el president Rajoy, i la justícia espanyola darrere, poden fer un ridícul espantós i quedar retratats davant el món.
