La plana major de la Justícia espanyola està rebent bufetades per totes bandes. La darrera ahir-despús-ahir, quan un jutge de la turística ciutat de Gant va sentenciar una cosa evident. Que un cantant, per espantoses que siguin les seves cançons, no és a la força un terrorista.
Amb aquesta decisió, el jutge belga li ha estalviat a l’artista mallorquí els tres anys i mig de floridura que li esperaven en una presó espanyola, sempre que no cometi la imprudència de tornar a ca seva, clar. Què serà ara, un fugitiu -com insisteix la Justícia espanyola- o un exiliat? Clar que quan jo era al·lot els exiliats eren gent que primer havia hagut de fugir...
Però les bufetades mai no venen totes soles. I el Tribunal Suprem ha hagut d’aguantar també les de la Gran Bretanya, Suïssa i Alemanya, a més de Bèlgica, pel cas dels polítics catalans. I és que es veu que el criteri de la Justícia d’aquests països és que, quan no hi ha violència, no hi ha violència. Què trobau?
La sensació deu ser la del conductor aquell que entra a l’autopista en contra direcció i, després de pensar-ho una estona, decideix que no és el seu sinó tots els altres cotxos que van errats. I per açò no és desanima, i avança i avança fins que es produeix la cosa inevitable: que se la fot.
No deu viure sensacions gaire diferents el ministre Borrell. Ell mateix diu que quan va pel món representant Espanya, l’únic tema que interessa als periodistes estrangers és Catalunya. I per més que s’esforça a mantenir el discurs oficial, l’acaben acorralant i li fan dir que s’estimaria més que els presos polítics o els polítics presos -que ja no se sap quina és la diferència- sortissin de la presó preventiva.
O encara una de més grossa: que Catalunya és una nació... És quan salta el periodista, que fins aquell moment semblava molt amable, i li clava l’estocada final: «I si és una nació, perquè no els permeten fer el referèndum legal?» Ha de ser insuportable haver d’anar pel món negant coses que són evidents, tan si és aquesta com que les armes que ven Espanya a països en guerra serveixen per matar.
Però és que vivim una mala època per a la diplomàcia. El ministre Margallo, per evitar la solidaritat amb Catalunya, havia de repartir regals a cada país per on passava. Ell mateix ho ha reconegut. A Letònia, per exemple, hi va enviar 40 avions militars a càrrec del pressupost espanyol. Per cert que a un d’ell, fa un parell de setmanes, li va caure un míssil. Són coses que succeeixen.
I el ministre Dastis, va viure dies memorables defensant posicions indefensables fora del cortijo. El moment estel·lar el va tenir a la TV de la BBC. No va poder evitar posar-se més vermell que un pebre de banyeta quan li van aclarir que les imatges de la brutalitat policial de l’1 d’octubre, que ell assegurava que eren un trucatge, les havia enregistrat en directe la pròpia BBC.
Clar que la Universitat no és que ho passi millor que Justícia i relacions internacionals. També està tocada. Al manco una que, potser per aquella dita que «Déu pega sense bastó», du el nom de Rey Juan Carlos. Així és que ara ja sabem que la corrupció no és solament econòmica. I que un títol acadèmic pot ser tan flac com el títol nobiliari que, en el seu darrer dia, el govern Rajoy va revalidar als descendents de Franco. Pura quincalla.
La presidenta de Madrid, la ministra de Sanitat, el president i el secretari general del PP, el president de Ciudadanos, tots emmerdats -en graus diferents- en el mateix fangueti dels títols falsos, inflats o inventats. El president del govern i tot, hi ha estat a punt de caure. Però també és cert que tot açò proporciona una certa distracció.
I permet tapar, mentrestant, que un milió llarg de persones han tornat a sortir als carrers de Barcelona per reclamar la llibertat dels seus presos polítics i exiliats, i el seu dret a autodeterminar-se. Amb una obstinació que com a mínim hauria de fer pensar. Però avui tocava broma, així és que d’açò no en rallarem.
