Les darreres voluntats, administrativament, es mesuren en el document que recull el dret que es dóna al pacient a manifestar com desitja l’arribada de la mort, les cures a rebre, o la destinació dels seus òrgans. Tot, dintre dels límits deontològics i de bona pràctica clínica. Però avui, reflexionaré les primeres.
Darrerament, ja desconfio amb excés de la central elèctrica de Maó, i dels seus efectes nocius per la salut. La sort vol que m’hagi de veure en el comiat de persones molt joves i properes amb malalties cruels. Aquesta i d’altres circumstàncies, em fan apreciar el valor de les petites coses. Fa uns mesos que m’he marcat primeres intencions, les que et regala la vida senzilla. Gaudir d’una bona conversa, un joc de taula, la bona olor d’un menjar casolà, roba còmoda, la quietud, una bona cançó... tot allò que pareix quelcom simple, i agradable. No és una actitud aliena a la responsabilitat, no. Senzillament, les prioritats canvien: respirar, l’exercici físic, la teràpia aventurera, riure molt, desconnectar de les males històries, dormir més, escoltar música i llegir molt, compartir amb el món associatiu, desfer-se de la gent tòxica, organitzar un viatge, o rallar amb un mateix i reafirmar-se.
Amb el pas del temps t’adones d’aquelles paraules del filòsof i Premi Nobel de Literatura, Bertrand Russell: «El més difícil d’aprendre a la vida és saber quin pont has de creuar i quin has de cremar». Tenir-ho clar, és magnífic.
