Les primeres pedres són un ritual inherent a la política d’aparador, sobretot al final dels mandats, que un sempre té la sensació, i l’esperança, de contemplar per darrera vegada. I no pel rebuig a les inversions públiques, imprescindibles i sempre insuficients, sinó perquè tenen regust d’antic (amb diaris de paper) i de teatral (no són de parets mestres, precisament). De fet, gairebé mai no són pedres, sinó urnes farcides, i gairebé mai no són primeres, perquè, posats a xerrar d’actes simbòlics com va fer Marc Pons, les noves obres del Ibavi a Maó s’havien anunciat i presentat ja en tots els seus tràmits, i alguna vegada més.
Açò no ha de restar, però, ni un fil de transcendència a la cosa. A un context de màxima perversió del mercat de l’habitatge, que dispara els preus del lloguer per sobre d’allò que pot suportar la nòmina mitjana i la decència mínima, se suma la vocació que hauria de tenir sempre l’administració de garantir l’accés universal a béns de primera necessitat. El que passa amb l’electricitat o amb la picaresca de les companyies aèries s’ha d’evitar. Per açò, la compensació de la balança de la llei i la demanda amb un parc important d’habitatge públic és una iniciativa molt lloable, sense cap dubte.
I més quan altres iniciatives voluntarioses en habitatge estan rebent una resposta nul·la. L’intent d’implicar propietaris de pisos en programes socials no funciona. I, senyora, ho entenc. Entenc que, sense un benefici propi clar, a aquests propietaris els faci una vessa majúscula iniciar una cursa de tràmits inacabables en favor d’un ètic bé comú. Tal vegada hi pot haver algun multipropietari immobiliari de bon cor que voldria fer-ho, però tenc la sospita que la inflamació burocràtica que implica per a qualsevol mínima qüestió davant un o diversos funcionaris disposar de 26 compulses i 37 certificats, sense marge error, per intranscendent que sigui, en els formularis, crea un mur psicològic dissuasiu, una autèntica i gens simbòlica primera pedra en aquest camí.
