La identitat és un sentiment personal que rima amb llibertat. Sempre he pensat que no fa falta tenir només una identitat, sentir-te identificat amb una única «cosa», sinó que les identitats són com una matrioixka russa, on la més petita sempre cap dins una d’un poc més gran. És a dir, jo som de Ciutadella, després de Menorca, de les illes, de les terres amb què compartim la llengua, després de les que compartim l’Estat, de l’Europa unida i després tenc la llibertat per no sentir-me lligat a cap de concreta i pensar que som ciutadà d’un món obert.
La matrioixka és de fet la mateixa. Per tant quan un diu que és de Ciutadella també és d’Espanya. Ara bé si s’entén que una persona que diu que se sent de Ciutadella va contra Espanya és una forma de fer créixer l’enfrontament i el conflicte, d’aixecar les banderes i els bastons.
Per aquest motiu crec que la pregunta de les enquestes sobre si un se sent més menorquí que no espanyol està carregada de prejudicis polítics, perquè no haurien de ser sentiments excloents. La darrera enquesta de Gadeso diu que a Menorca el 46% se sent tant espanyol com menorquí, el 40% més menorquí que espanyol i un 8% només se sent menorquí, un 4% més espanyol i un 2% només espanyol. Es constata que els equidistants ja no són majoria i que creix el sentiment identitari, ¿nacionalista? Llenegar cap als extrems és el fruit de la feina bruta de partits i ideologies que es dediquen a manyuclar les identitats de les persones per provocar l’enfrontament.
La identitat com més petita, més forta. La petita pàtria de cadascú és la terra que trepitja, la gent que estima i que té al voltant, les institucions que té més a prop, la cultura que ha heretat. I la defensa d’aquesta personalitat compartida no atempta contra res. Estic convençut que per conservar la matrioixka gran s’ha de respectar i cuidar les més petites. Si no, al final estarà buida de sentit.
