A finals dels anys seixanta jo feina feina per a una empresa sueca que fabricava accessoris de maquinaria tèxtil. Un dels seus propietaris es va haver de desplaçar a Menorca per motius familiars, i ho va aprofitar per visitar algunes fàbriques i qualque lloc ramader, a part de fer la ruta turística.
A la tornada me comentava que no es podia creure allò que havia vist. En una Espanya que tot Europa considerava encara el cul del món, havia descobert una petita illa que tenia una activitat industrial i econòmica equiparable a la de les poblacions sueques més ben situades. I amb un nivell de vida raonablement bo.
I no és que en aquell temps ploguessin els doblers damunt Menorca. Tot al contrari. La inversió de l’Estat era mínima i tot just s’estava acabant la construcció d’un aeroport homologable amb els que ja feia anys que tenien les altres illes. Les males llengües -i unes quantes proves evidents- deien que en Franco la continuava castigant perquè havia estat fidel a la República fins al final de la guerra.
En qualsevol cas, la cosa certa és que aquella Menorca era el resultat de la seva pròpia iniciativa, de la voluntat de la seva gent de sobreviure a pesar de totes les dificultats. La insularitat, els transports pèssims, la manca d’inversió de l’Estat, unes lleis pensades per a territoris peninsulars i encara, la animadversió política.
Era la mateixa illa que al segle XIX ja havia creat empreses pròpies de transport marítim, que produïa electricitat quan mitja Espanya estava encara a les fosques, que fabricava i exportava productes manufacturats a pesar de no tenir matèries primeres, i que va tenir estudis de secundària perquè se’ls va pagar de la pròpia butxaca.
Després de quaranta anys de democràcia, és evident que moltes coses han millorat, però el fons de la qüestió continua essent el mateix. I és que per més competències que ha assumit la Comunitat balear i el Consell insular, les grans decisions les continua prenent un govern de l’Estat que ho farà bé o malament però que, en la seva concepció de llombrígol del món, és incapaç d’entendre les necessitats d’una illa.
Ara que venen eleccions generals, vindran molts de polítics de fora per prometre allò que tradicionalment anomenam «l’oru i el moru», a part de les idees estantisses que ara s’estilen, però tret dels grans discursos que potser queden bé a Madrid, el seu compromís amb l’Illa serà el de sempre: «passi-ho bé i fins l’any que ve». I els menorquins, si no s’espavilen pel seu compte -i més units que ara-, continuaran embarrancats a la perifèria de la perifèria d’Espanya.
I és que les circumstàncies d’una illa són sempre singulars. I en el cas de Menorca, encara més, perquè ha estat l’excepció mediterrània de la indústria i la ramaderia. No és que fins ara les seves necessitats no s’hagin resolt des de fora, és que des de fora no s’han ni arribat a entendre mai. Què necessita Menorca? Els seus agents econòmics i socials ho sabran molt millor, però algunes coses clamen al cel.
Clama al cel que encara s’hagi de batallar per un transport eficient i adaptat a les demandes econòmiques de l’Illa. I que no es disposi d’una autèntica autopista -aquesta si que necessària- de la comunicació telemàtica. Són les noves tecnologies qui avui ofereix la igualtat de condicions als recons més perduts del món. De la mateixa manera que avui és possible l’autosuficiència energètica -i barata- de l’illa.
I clama al cel que no hi hagi un pla per mantenir i ampliar el teixit industrial, perquè no acabi tothom depenent del turisme i abocant la joventut a la emigració. Perquè s’hauria d’estar cec per no veure que el turisme és important. Però encara demana més ceguera no entendre que, si no va acompanyat d’altres fonts econòmiques, mena Menorca al desastre. I prou com es veu a les Balears, que la renda de les persones no s’ha aturat de davallar per més que cada vegada es comptin més turistes.
Tampoc des de fora sembla que hi hagi cap interès per mantenir la mesura de les coses pròpia d’una illa, com ara la de la mida dels centres comercials o les urbanitzacions, o per entendre que la cultura i la llengua pròpies tenen el dret de continuar essent hegemòniques i integradores dels nouvinguts. I el camp? És que no demana una legislació singular, fer possible la rendibilitat de l’explotació agrària en un territori insular i evitar que el camp acabi convertit en un gran hotel rural?
I és que el mèrit d’una administració no és fer grans obres públiques ni col·locar el personal, sinó crear les condicions perquè la gent pugui construir el seu propi futur. Si hi ha oportunitats, els menorquins ja fa segles que han demostrat que les saben aprofitar, com tothom, supòs.
Ara bé, si qualcú es pensa que vindran de fora a resoldre aquestes coses, o és molt crèdul o acaba de néixer.
