La meva àvia Maria va aparèixer de forma inesperada i furtiva entre les pàgines d’una novel·la excel·lent, oportuna i necessàriacom és «El ferrocarril subterrani»de Colson Whitehead que ha publicat en català Edicions del Periscopi en una precisa i acurada traducció d’Albert Torrescasana. Què hi fa la meva àvia Maria dins un llibre que va guanyar el National Book Award 2016 i el premi Pulitzer d’obres de ficció 2017? Espellofar pinyes de blat de moro, naturalment. És una feina que realitzen de manera habitual les esclaves negres de la plantació de Geòrgia d’abans de la guerra civil nord-americana, en especial la protagonista, na Cora, que intentaran, intentarà, fugir amb el fantàstic ferrocarril subterrani: «... una ràfega de vent va recórrer les profunditats tenebroses del túnel; com si alguna cosa antiga i llòbrega avancés cap a ells».
L’àvia Maria feia caminant els quatre-cents metres que separaven la seva caseta del carrer Fred i Es Verger i ajudava el seu fill Joan tot fent tasques agrícoles a la petita explotació situada a la banda nord de la carretera que va des Migjorn Gran a Ferreries. Un parell de vaques, vedells, gallines, porcs i unes tanques esmitjades pel pont de sa Rovellada i el torrent que davalla fins a Trebalúger amb el mateix nom després de travessar terres de Son Telm. Tanques sembrades de plantes de blat de moro regades amb aspersors connectats mitjançant un motor d’extracció a les profunditats d’un pou. Olor del farratge que fermentava en l’obscuritat de la sitja, de llet acabada de munyir, de fems, de fonoll i del gasoil del vell motor amb manovella que s’espatllava cada dos per tres. Feines lleugeres com ara alimentar les gallines, collir figues de cristià o de moro, munyir una vaca, preparar confitures i melmelades -amb el figat i l’arrop era una atxa- i, aquesta més complicada, cuidar les nétes i els nets que campaven per aquell territori situat a prop del poble com si fos un de tants paradisos menorquins.
Encara avui la veig dins un cobert, tot just en el centre, asseguda en una cadira de bova -llavors, estic xerrant de la dècada de 1960, no existien encara, o eren poc habituals, les cadires de plàstic-, convertida en un tòtem familiar, un tronc robust a través del qual passava la saba de la banda materna de la nissaga, mentre espellofava suculentes i grogues panotxes. No em sembla que les anomenessin així. Em decantaria més per la paraula pinya. Pinyes de blat d’Indi. Grans de blat d’aquella planta duta d’Amèrica -d’allà on eren les esclaves i els esclaus de la novel·la «El ferrocarril subterrani» després d’haver capturat els seus ascendents a l’Àfrica on no coneixien aquella planta americana- i que rep diversos noms com ara blat de moro, blat d’indi, blat de les Índies, panís o dacsa. Aquesta darrera manera d’anomenar la planta gramínia la vaig sentir per primera vegada quan em van convidar a la biblioteca de Gandia per parlar de «La casa de gel» que havia guanyat feia uns mesos el premi Ciutat d’Alzira i que havia estat editada per Bromera. Després de la trobada amb els lectors -la majoria lectores- de la fantàstica biblioteca valenciana vam anar a fer un ressopó amb el director de la biblioteca i vam demanar coques dacsa. Ensoldemà, abans que sortís el sol, de camí de l’hotel fins a l’estació de tren -el meu ferrocarril superficial que m’havia de dur a la meva casa de Barcelona- se’m van aparèixer les paraules del poema«Semblava la mort» que apareix al llibre «L’illa dels arbres vençuts» i que ha estat traduït al castellà, al gallec i al francès.
El més curiós és que el darrers any que vaig anar as Verger a feinejar i a jugar estava llegint «Arxipèlag Gulag» de l’escriptor rus Aleksandr Soljenitsin en la versió castellana de Plaza & Janés que havia traduït L. R. Martínez i que formava part de l’esparsa biblioteca familiar: «Allà por el año 1949, unos cuantos amigos encontramos una curiosa noticia en la revista Priroda (La Naturaleza), publicada por la Academia de Ciencias. Decía -en letra menuda- que en unas excavaciones realizadas en el río Kolyma, se descubrió un filón de hielo subterráneo (una prehistórica corriente congelada), y en él, también congelados, ejemplares de fauna fósil (de varias decenas de miles de años de antigüedad). Estos peces o tritones se habían conservado tan frescos -atestiguaba el docto corresponsal-, que los allí presentes rompieron el hielo y se los comieron CON FRUICIÓN».
Què fa que un nét d’aquella dona que espellofava panotxes de blat d’indi en un cobert es converteixi anys després en escriptor i que, aquest escriptor, sigui traduït al rus i publicat en una antologia a les mateixes revistes on van publicar en vida Aleksandr Soljenitsin i Boris Pasternak; els dos escriptors russos que formaven part de la biblioteca familiar?
Som grans grocs espellofats d’una panotxa de blat d’indi que una mà experta femenina separa de la pinya i fa caure dins un paner de vidalba o d’un sac fariner i que després seran trabucats dins les menjadores de les gallines o dels porcs o llançats al foc perquè es converteixen en esclatants i blanques roses dacsa.
Aquesta paraula, provinent de l’àrab amb el mateix significat, forma part d’un refrany contundent: «Qui desitja pastissos, sap menjar coca dacsa»: es diu a qui pretén molt, perquè s’acontenti amb poc.
