Dilluns passat vaig assistir al sopar dels Premis Pimes de Catalunya. Un sopar que reuneix cada any uns mil representants de la petita i mitjana empresa dels serveis, el comerç i la indústria. I que serveix per premiar aquelles que han destacat en camps tan diversos com el creixement econòmic, la competitivitat, els valors d’empresa, la qualitat lingüística, l’emprenedoria jove o la segona oportunitat.
I me sembla que no és cap frivolitat rallar d’aquest tema a Menorca, perquè almanco serveix per recordar -a qui no se’n recordi- que tenim una patronal amb més de 100.000 petites i mitjanes empreses a solament 200 quilòmetres de ca nostra i a 30 minuts de vol aeri, i que ralla com noltros.
A jo ja fa molts anys que me conviden a aquests sopars per la meva antiga vinculació al món de la Formació Professional, que per al futur d’aquest col·lectiu és molt important. I si alguna cosa he pogut anar observant, és que les pimes s’han convertit en el sector més dinàmic de l’economia catalana, en el centre d’aquest creixement constant que -superada la crisi- manté des de fa més de quatre anys.
No és un secret que són les empreses que més ocupació generen i que ja n’hi ha més de 15.000 que es dediquen sobretot a l’exportació. La inversió que han fet en açò que s’anomena I+D+i (investigació, desenvolupament i innovació) les ha convertit en empreses prou competitives per vendre en els mercats exteriors sense necessitat d’haver de rebaixar sous.
Però a la vegada, les dificultats que denuncien es van repetint un any rere l’altre sense que en el marc legislatiu espanyol acabin de trobar cap solució. Tens la sensació, i els fets demostren que no vaig gaire errat, que en aquest país només s’atenen els interessos de les quatre grans empreses i de les quatre famílies que hi ha darrere, i que fa anys i panys que tallen el bacallà.
Com a tots els actes d’aquestes característiques, hi va haver presències i parlaments polítics. Algunes vegades havia vingut el rei i senyora, però açò ja forma part del passat. Els monarques avui dia no són gaire benvinguts a Catalunya. Sobretot des del famós discurs del rei beneint les garrotades contra els dissidents. I des d’aquell dia que, segons tantes veus, va animar la Seat a marxar del territori.
L’alternativa d’enguany ha estat enviar al sopar la ministra d’Indústria, que ha intentat fer un elogi del dinamisme i el creixement de la petita i mitjana empresa catalanes. Un discurs políticament correcte, però ha estat poc aplaudit. I és normal, perquè la ministra forma part del govern que manté vigent una llei dissenyada perquè les empreses marxin de Catalunya per la via ràpida.
Més elogis va merèixer el president de la Generalitat, segurament perquè va saber fer la llista de les necessitats més urgents dels industrials. I perquè va deixar clar que, per més que s’hi esforci, amb les competències del seu govern no està en condicions de resoldre’n cap de les més importants.
I és que la competitivitat d’aquestes empreses depèn de coses tan bàsiques com el preu de l’electricitat, que a Espanya és bonibé el més car d’Europa. A pesar de tanta elèctrica poderosa... I també està supeditada a la demora amb què cobren de les grans corporacions que les subcontracten. Si a Europa, per llei, la demora permesa és de 30 dies, a Espanya pot arribar als 500 dies, tot i que les pimes han remenat tant, que tot just ara sembla que està en vies de solució.
Les vies que en canvi continuen sense solució, són les del corredor ferroviari del Mediterrani. Els interessos de qualcú que no mostra la cara han fet possible que Espanya sigui el segon país del món, després de la Xina, amb més quilòmetres d’AVE, però pensats només perquè les ‘províncies’ arribin a l’hora a les reunions de Madrid.
En canvi, l’única via que és necessària per a l’economia, encara no se sap ni per on passarà. El president Torra ho va recordar amb una frase que semblaria de broma si no coneguéssim els projectes de traçat que han fet els governs espanyols. «Necessitem un Corredor Mediterrani que passi pel Mediterrani», va dir.
Ara bé, i també s’ha de dir. Els aplaudiments que més han sonat en aquesta nit de premis, no anaven dedicats a cap reivindicació exclusiva dels empresaris. S’han sentit, sobretot, quan Josep González, el president de Pimec, ha pronunciat les paraules resum de tantes coses que avui vivim.
«Esperem -ha dit- que els veredictes tenguin només la voluntat i l’objectiu de solucionar discrepàncies i que permetin tornar a allò que mai s’hauria d’haver perdut, que és cercar solucions per la via de les bones polítiques i no per les vies judicials, que són reflex d’un fracàs polític». Paraula del president d’una patronal que agrupa més de 100.000 petites i mitjanes empreses.
També ha intervingut l’alcaldessa Ada Colau, però semblava que ningú no se l’escoltava. Deu ser per la facilitat amb què va canviant d’arguments.
