No sé com haurà acabat el debat d’investidura, perquè dilluns vespre -quan escric- encara és un misteri, tot i que la cosa pinta malament. La prepotència sembla que és un mal endèmic de la política espanyola, i el diàleg i el pacte habituals en altres comunitats, mals de fer entendre entre partits acostumats a repartir-se la coca bamba tots sols.
Però per més que els mitjans rallin de la investidura com si fos el tema central del futur del Regne d’Espanya, en la meva opinió avui és una qüestió secundària. Si els partits que per sentit comú haurien de pactar no ho arriben a fer, es convoquen noves eleccions i Déu dirà. No serà la primera vegada...
I si el partit guanyador és incapaç d’acceptar que, per arribar a la presidència, ha de menester també el vot dels diputats independentistes, és el seu problema. Perquè per més que ho siguin, han estat elegits en unes eleccions espanyoles i el seu parer és tan legítim com el dels altres diputats. Qui no ho entengui així, potser es creu molt patriota, però de demòcrata ho és ben poc.
Però insistesc que per jo el tema més greu del moment no és la investidura, acabi com acabi. La qüestió més greu és que, qui té l’obligació de fer-ho, no vol respondre al senyor Francisco Javier Martínez Espinola quan exigeix que li diguin què s’amaga darrere la mort del seu fill de 3 anys, en Javi.
La criatura va morir a la Rambla de Barcelona, atropellada de forma salvatge per aquella camioneta del terror que va provocar 13 morts més i prop d’un centenar de ferits. I açò succeïa el 17 d’agost de 2017, un mes i mig abans del referèndum que havia promogut la Generalitat de Catalunya i que el govern espanyol va declarar il·legal.
És públic que el cervell d’aquell atemptat va ser l’imam de Ripoll, Abdelbaki es Satty. Ell havia mort uns dies abans dels fets, mentre manipulava explosius per col·locar dins de la camioneta, que haurien provocat una carnisseria encara més grossa. Però els seus deixebles van cometre igualment l’atemptat.
L’imam de Ripoll no havia sorgit del no-res. El 2002 la Policia espanyola el va detenir per tràfic de persones des del Marroc. Més tard el va vincular als terroristes de l’anomenada «Operación Chacal», sense arribar-lo a imputar. El 2010 el va tornar a detenir per tràfic d’haixix i va ser condemnat a 4 anys de presó. En complir, el podrien haver expulsat d’Espanya, però no es va fer.
El 2016 Es Satty reapareix com a candidat a imam de la comunitat musulmana de Ripoll. I com que ningú no havia informat dels seus antecedents a les autoritats catalanes -com hauria tocat-, se l’accepta. Tampoc no es va informar dels seus viatges sospitosos per Europa, ni dels que feien els seus deixebles.
És després de l’atemptat que es va filtrar que havia mantingut relacions amb els serveis secrets, cosa que el Centre Nacional d’Inteligència (CNI) va reconèixer amb la boca petita. Però les investigacions del diari «Público» -amb documents irrefutables- han demostrat ara que era informant d’aquest organisme des de l’any 2010 i que ho va ser fins al dia de la seva mort, a la vigília dels atemptats de la Rambla i de Cambrils.
Els documents del diari «Público» revelen també que l’organisme oficial estava informat dels telèfons i els comunicats interns dels deixebles de l’imam. «Com és possible -es demana el diari- que els serveis secrets espanyols estiguin al corrent de tots aquests detalls, incloses les conversacions entre els terroristes sobre els seus projectes i objectius, però que no avortin aquestes activitats de preparació dels atemptats?»
El diari encara ha fitorat més, fins al punt de poder afirmar que «el servei secret espanyol continuava vigilant i controlant els terroristes fins al mateix dia de l’atemptat de la Rambla, ja que no va ser fins ensoldemà de la massacre quan es va esborrar del registre central de fonts del CNI la fitxa de Es Satty».
Els partits de disciplina catalana, i la Generalitat, que al final va ser qui va aturar els terroristes amb els Mossos d’esquadra, van reclamar al Congrés una comissió d’investigació per aclarir els fets. PP, PSOE i Ciudadanos la van vetar, tot i que ells, més tard, van reunir la Comissió de Secrets Oficials per tractar el tema, però excloent els qui ho havien reclamat.
I ara que el diari «Público» ha fet pública tota aquesta informació ocultada, els grans mitjans fan com si plou, tapant una qüestió de tal gravetat amb la xàtxara del debat d’investidura. L’exministre Zoido rebufa, que sembla que és l’única cosa que sap fer, i l’actual vicepresidenta Calvo siula i diu que ella només pot rallar de la seva etapa...
Hi ha prou motius perquè Francisco Javier Martínez Espinola vulgui saber què s’amaga darrere la mort del seu fill. Com faria qualsevol pare. El dret a la informació, com tots els altres drets ciutadans, és inseparable de la democràcia. I si no es poden exercir aquests drets, no hi ha democràcia i el debat d’investidura es converteix en una comèdia.
