Els problemes demanen solucions. I més encara quan són grossos. L’arribada esporàdica de tèquines plenes d’immigrants a la costa balear, no és més que l’anècdota d’una realitat que avui és mundial i que està condemnada a créixer.
Com també és solament una petita part de la tragèdia el rescat de nàufrags al Mediterrani. A les portes d’Europa, a Turquia, al Líban, a Líbia, a les illes gregues... hi ha milions de persones que malviven en camps de refugiats. Sense cap esperança de futur.
És molt fàcil simplificar les coses, tant per part d’aquells que ho resoldrien tot a canonades com per part d’aquells altres que ho redueixen tot a una acció humanitària. I els governs enmig, valorant quina de les dues opcions els farà perdre més pocs vots.
Però el drama de les grans migracions no ha sorgit per art de màgia. És el resultat de tants anys de mala política exterior dels països rics. De tants anys de comprar els recursos dels més pobres a preu de ganga. De tants d’anys de donar suport a governs corruptes per tenir-los controlats.
I el panorama no ha canviat, tret que ara les noves tecnologies arriben arreu. Les imatges de la bona vida d’uns quants o dels supermercats caramulls de menjar de tota casta, arriben al poblat més miserable d’Àfrica via mòbil de prepagament. I el contacte amb els traficants de persones, també.
De la mateixa manera que hi arriben més que mai les armes més mortíferes, que allarguen guerres salvatges en països desestructurats, víctimes del vell colonialisme i del modern capitalisme. Tots dos units per un principi que sembla immutable: que el negoci ha d’anar per davant de la moralitat.
I en aquest context, encara hi ha gent que s’estranya de tot açò que està succeint. La fam no és prou motiu per voler fugir? La por a la mort violenta no és raó suficient per cercar una altra terra? El terror que imposen tants de governs dictatorials, no justifica cercar refugi? O el simple desig d’oferir una vida millor a la família, no és un bon motiu?
No voldria veure en una situació similar a tots aquests que, amb la panxa plena, s’exclamen de l’arribada de tants d’immigrants. I que en comptes de reclamar solucions racionals, mos volen fer creure que tot se resol tancant fronteres i mirant cap a una altra banda.
Però és evident que la solució tampoc no pot ser assistir impassible a un moviment poblacional que tot just ha començat. Perquè el resultat és que els immigrants que aconsegueixen travessar la barrera estan condemnats a ser el cul de la nostra societat, a treballar d’amagat o a viure de l’almoina, o a delinquir per poder menjar.
Un estat de coses que afavoreix el discurs racista i xenòfob de partits que mai no han estat còmodes amb la democràcia i que ara engreixen les seves files fomentant la por als estrangers, perquè ens prendran la feina, perquè acapararan els ajuts socials, perquè són delinqüents... El fenomen és general a Europa i també a Espanya, i és evident que està posant en perill els principis que donen sentit a la democràcia.
És molt fàcil atribuir la delinqüència als immigrants. Com era molt fàcil atribuir la crisi de l’Alemanya de Hitler als jueus. És molt fàcil i surt de franc, perquè ells no estan en condicions de defensar-se. I mentre està clar que la Manada no representa a tots els espanyols, una colla de violadors magrebins es llegeix com la representació de tots els àrabs.
Però la realitat és que la majoria d’immigrants que piquen a les portes d’Europa ho fan per raons tan elementals com fugir de la violència o poder tenir una feina. Com en el seu dia ho van fer els milions d’europeus que emigraven a Amèrica, o els republicans espanyols que fugien de Franco, i encara els tres milions que durant la dictadura van cercar feina a Alemanya. O, també, els milers de menorquins que es van establir a Algèria. I n’hi havia que eren delinqüents? Clar que sí, també n’hi havia.
La vergonya més grossa que esteim vivint és que tot açò era previsible i que tant d’organisme internacional i tanta Unió Europea i tants de ministeris d’afers estrangers, han estat incapaços d’acordar una resposta digna que aturi la xenofòbia i que posi fi a tant de dolor.
Hi ha prou doblers acumulats als països occidentals com per rescatar de la misèria tot Àfrica. I prou poder per doblegar els governs corruptes que ara acaparen l’ajut internacional. I prou raons per deixar de vendre’ls armes. Però en canvi, les grans fortunes continuen creixent i els nostros impostos es destinen més tost a salvar bancs en fallida que a donar un bri d’esperança a tanta gent desesperada.
