Ha començat el curs. Recordo que als inicis de curs me proposava mantenir impecables els quaderns, en part per combatre certa fama ben guanyada. Me marcava normes com conservar verges els marges, una cal·ligrafia sense ambigüitats, colors per a distingir elements i cap correcció per superposició basta de tintes. Però, excepte en casos excepcionals com els quaderns de ciències amb el professor Miquel Ferrà, les normes saltaven pels aires abans d’octubre i el quadern acabava sent, com sempre, un element funcional però intransferible i bàsicament brut.
Penso en els quaderns cada vegada que fracasso amb una dieta tres amanides després, quan torno a deixar aquest articlet dels dissabtes per a darrera hora, o cada vegada que m’enfado. Perquè un dels principals propòsits que acostumo a fer-me cada inici de curs, o d’any, és no enfadar-me. Perquè cansa, és inútil i són hores de vida de pèssima qualitat. Però així i tot, m’enfado. Fracàs total i constant. Els bons propòsits troben sempre poderosos entrebancs i cants de sirena.
No és difícil imaginar que amb el mateix propòsit conciliador comencen el curs polític les coalicions d’esquerres que predominen a les administracions properes. Sobretot al Consell, després de la desconcertant, absurda i fulgurant crisi de juliol. Que no s’enfadin entre socis aquí i allà sembla un propòsit gens senzill, especialment quan sovint apareixen, a alguna xarxa social, o mig amagats entre converses blanques, indicis de ferides mal curades, retrets dissimulats i esquitxos entre línies de distàncies marcades. És més, donam per fet que s’enfadaran. Però no passa res si s’enfaden, ho asseguro per experiència pròpia. Al final, després de molts propòsits fracassats, un aprèn que el més important no és evitar enfadar-se, que és inevitable, sinó saber gestionar el cabreig de forma sensata, procurant que es noti prou però no massa i que, sobretot, passi ràpidament sense deixar seqüeles ni conseqüències indesitjables. Tot un repte que prest es posarà a prova.
