Em compt entre els milions de persones censades al regne d’Espanya que el passat 18 de setembre no vam fer escrúpols al comunicat que la Casa Reial havia emès el dia anterior. Si més no, fins que vaig llegir una reflexió d’un exmagistrat del Tribunal Suprem, José A. Martín Pallín, actualment membre de la Comissió Internacional de Juristes, amb seu a Ginebra. Per a aquest jurista prestigiós la decisió de Felip VI «altera l’essència del nostre sistema polític». És ver que, segons l’art. 62, b) de la Constitució, el rei té la facultat de convocar i dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions, però -ressalta- ho ha de fer «en els termes previstos a la Constitució». Primer, té l’obligació de proposar un candidat a la Presidència del Govern, cosa que no ha fet. Després, ve l’article 99.4: «Si una vegada fetes les votacions esmentades no fos atorgada la confiança per a la investidura, es tramitaran propostes successives en la forma prevista en els apartats anteriors». És a dir que el rei, a criteri d’aquest i d’altres reconeguts constitucionalistes, és un simple testimoni de la posició inicial, abans d’entrar a la sessió d’investidura, de les intencions dels diferents partits polítics; no pot prejutjar l’actitud de cadascun dels diputats, que no estan sotmesos a mandat imperatiu (art. 67.2).
Quan Pablo Iglesias ha reclamat al monarca que instàs els partits a acceptar un pacte de govern, li han retret, i amb raó, que aquesta no és feina del rei. Ara, però, Felip de Borbó, incomplint les seves facultats constitucionals, se n’ha saltat les seves obligacions. I no és la primera vegada que ho fa. Què passa? Res. Silenci al TC i a les altes institucions de l’Estat. La sobirania és del poble, representat al Parlament, no d’un «monarca amb parlament», rebla José A. Martín. I jo em deman qui són els subversius?
