Si reculam uns cent anys, Menorca patia una crisi econòmica que la va dur a la ruïna, el món es matava en un joc macabre que van anomenar Primera Guerra Mundial i una grip desconeguda provocava milions de morts més. Poc anys més tard, el 1929, la sotragada econòmica general va ser de tal calibre que la van anomenar la Gran Depressió, amb més gana, atur i suïcidis que en tots els segles anteriors. I amb la victòria del feixisme.
I per allà enmig, els soldadets espanyols, que ja havien perdut totes les colònies, ara es mataven al Marroc perquè la dictadura i els oligarques del país poguessin fer negoci amb els minerals del nord d’Àfrica... I els militars acumular medalles.
No és per animar, però sí per recordar que mai no hem viscut en un món tranquil i que les circumstàncies actuals no són una excepció. Com tampoc no és una excepció el dolor, la misèria i la gana que encara atenallen tres quartes parts de la població mundial.
I com les vegades anteriors, amb la crisi que ara vivim podríem arribar a creure que la desgràcia ha arribat per sorpresa, com si ningú no l’esperàs ni ningú no l’hagués prevista. Tret d’uns homenets -i donetes- anomenats experts, a qui és costum donar premis però no fer-los mai cas. Ja fa estona que els epidemiòlegs anuncien una pandèmia com la que estem patint i que reclamen mesures sanitàries que mai no s’han aplicat. Aumon.
La mateixa cosa podríem dir del canvi climàtic aquest que sembla un mantra de mai no acabar. El desastre que ens espera està anunciat i fins i tot sentenciat, però tret de les habituals declaracions de bones intencions i els congressos internacionals per quedar satisfets, no sembla que ningú se n’acabi de preocupar. Al món sempre hi ha coses més immediates per resoldre!
I LA PRIMERA DE TOTES QUE, CAIGUI QUI CAIGUI, tot continuï igual. Perquè parapetats en el sistema hi ha grans interessos que ho controlen tot i perquè arrossega darrere seu a tothom que es pensa encara que pot fer la viu-viu o fins i tot viure una mica millor. Però així i tot, l’organització humana és un gran engranatge que, per més que els poderosos el vulguin aturar, acaba donant la volta.
Dels desastres del començament del segle XX se’n van derivar canvis terribles que van acabar essent positius. I pel camí van caure tants d’estúpids principis sagrats que ara seria impossible fer la llista. Per més que sempre hi ha hagut gent -i n’hi ha- disposada a negar l’evidència i a voler fer anar el món marxa enrere. De reculons cap a la ignorància i la fosca més negra. Són els que s’engreixen prometent seguretat.
Les notícies que arriben dels rebrots de coronavirus cada dia són més preocupants. Per a la salut i per a l’economia. Cada dia creix el nombre de damnificats. Però així i tot, les possibilitats d’una vacuna -o vàries- sembla que van per bon camí i que, tard o prest, el problema tindrà una solució sanitària... si no és que per raons polítiques la volen precipitar abans d’hora.
Però açò no vol dir que el món tornarà a ser com era el dia abans de l’epidèmia. Seríem molt innocents si ho creguéssim. La història demostra que mai no va així. Aquesta crisi terrible, com les de fa cent anys, ha posat en evidència massa abusos, massa injustícies, massa forats negres del sistema en què vivim, perquè tot pugui tornar a ser igual.
I UNA ALTRE VEGADA APAREIXEN ELS EXPERTS a qui ningú no vol fer cas. Si es confirma la seva tesi, i estan prou ben informats per ser creïbles, no haurà de passar gaire estona perquè hi hagi grans convulsions i canvis que, si tot va bé, al final seran positius per a la humanitat. Per més patiment que hi hagi pel camí. Així sigui.
