El relativisme afecta també a qüestions com la innocència o la culpabilitat. Un sospitós que està pendent de què se li faci justícia pot semblar més o menys innocent en funció de les circumstàncies.
Per posar en contrast dos exemples. Al voltant del Rei emèrit Joan Carles hi ha sospites de pes sobre la seva responsabilitat en el cobrament de comissions. Un fiscal a Suïssa està investigant el cas, mentre que a Espanya la justícia encara es troba en la fase de diligències prèvies, per veure si hi ha res a investigar. El Rei Felip VIè ja li va retirar l’assignació econòmica i ha propiciat, d’acord amb el president del Govern, la seva sortida d’Espanya, no saben encara si per a un exili o només de vacances. És clar que és el Rei emèrit i no un ciutadà qualsevol. Però serveix per demostrar com es fan passar per damunt els interessos econòmics, polítics i ideològics i queda en segon terme la responsabilitat penal personal.
Per altra banda, Joan Gual de Torrella va ser destituït pel Govern com a president d’Autoritat Portuària de Balears per unes presumptes irregularitats. Encara ara no es coneix quina és l’acusació. Ningú no sap de quins delictes pot ser culpable. Ja no apareix als mitjans. La justícia lenta és clarament injusta.
Els ritmes de la justícia i de la informació no són els mateixos. Hi ha vegades que els fets que els mitjans descriuen són tan evidents que no fa falta esperar la sentència d’un jutge. La responsabilitat es pot exigir molt abans. Fins i tot es pot donar el cas de l’absolució judicial o la imposició d’una condemna mínima, per qüestions tècniques, a persones que està ben clar que no són innocents.
La justícia a Espanya ha perdut la bona imatge que tenia fa pocs anys. Entre maniobres per designar els òrgans judicials, els correctius dels tribunals europeus a sentències del Tribunal Suprem, la passivitat i la manca de transparència, tremola una columna fonamental de l’estat de dret, que més que dret cada vegada està més tort.
