Escoltant les dissertacions del darrer Fòrum Illa del Rei, no hi ha més remei que fer memòria, una cosa que a molta gent ens costa de fer. Sobretot quan no ens atrevim a repetir ara les coses que dèiem en el passat.
La Menorca que a poc a poc es va anar immergint en la indústria turística, avui podria ser molt diferent de com és. En comptes de camí de cavalls, tindria una carretera per donar la volta a l’illa, naturalment edificada. En comptes del Parc de l’Albufera, tindria una gran urbanització amb la llacuna convertida en port esportiu. En comptes de les «platges verges» de Ciutadella, tindria urbanitzades, si més no, Macarella i la Vall.
I a Son Bou, en comptes de dos hotels espantosos, n’hi hauria deu o vint, que ara no record quants eren que n’havien de fer. La llista és molt més llarga, Binimel·là inclòs, i qui la vulgui conèixer sencera en tindrà prou amb consultar el llibre «A la recerca del paradís», d’Alfons Méndez, que és bonibé l’acta notarial del procés turístic menorquí.
Perquè cada un d’aquests disbarats que dic no són fruit d’una imaginació perversa, sinó projectes reals que van existir i que, si no van prosperar, va ser gràcies a l’arribada de la democràcia i als partits que van triar els menorquins. Els partits del «no», que encara es diu. I gràcies també a l’acció ciutadana i al GOB en particular.
Per aquell camí, Menorca seria ara molt diferent. D’entrada, la demografia s’hauria disparat, a causa de la necessitat de tanta mà d’obra i de la crida del negoci turístic. Sense voler fer comparacions, mentre Eivissa ha quadruplicat la seva població, Menorca tot just l’ha doblada. No cal ser una llumenera per entendre que com més creix la població dedicada al turisme, més es necessita que creixi el nombre de turistes.
La diversitat econòmica que persisteix a Menorca, per minoritària que sigui, no hauria tingut cap possibilitat de sobreviure. Cap capital industrial s’hauria resistit als incentius d’un enriquiment tan ràpid, com demostren tants de territoris que han claudicat del tot davant el turisme de masses. I que han descobert, massa tard, que genera feina esclava i mal pagada.
En plena pandèmia i en un estiu que sembla que el món s’acabi, per la crisi que arrossegarà, costa pensar en el futur. Però potser és ara que li hem vist les orelles al llop el millor moment per fer-ho, com ha fet el Fòrum. I allà s’han destacat valors que són el resultat de la política proteccionista que s’ha seguit a l’illa, amb els daltabaixos de les poques etapes en què l’han governada els partits del «sí», en contraposició als del «no».
Cal repensar l’economia de Menorca, però sobretot són necessaris persones i capitals més imaginatius, que no es limitin a cercar noves maneres de continuar en el mateix fangar. Perquè els hotels urbans són una bona iniciativa, però només fins al dia que fan encarir tant l’habitatge que expulsen a la població autòctona. És la «gentrificació» que avui té en peu de guerra tantes ciutats del món.
Com també és una bona iniciativa l’agroturisme, però només si serveix per aportar capital a les explotacions agràries. I sembla que a Menorca molts d’aquests projectes van per un altre camí. I que a la llarga només hauran servit per acabar de matar l’activitat agrícola i ramadera, i convertir els pagesos en uns assalariats més de l’hostaleria. Clar que cal salvar els casats de lloc, però encara més la pagesia!
Perquè aquest és un altre inconvenient de la preponderància del turisme: que demana uns perfils professionals molt limitats. Segurament Menorca no havia tingut mai tants d’estudiants universitaris com ara, però mai, tampoc, els havia ofert tan poques oportunitats de tornar per exercir la seva professió. I és que com més creix el monocultiu turístic, més poques opcions hi ha per a la diversitat d’ocupació. Tant si és universitària com si no ho és.
Sembla que la Menorca del «no» ja ha guanyat la partida. I el Fòrum bonibé ho corrobora amb les seves propostes econòmiques de futur. Menorca ha de vendre ara naturalesa, història, cultura, gastronomia... Conceptes contraris als que es pretenia amb tant de formigó, tanta autopista i tanta destrucció de paisatge. Són els valors que ara es cotitzen i sembla que són els que tenen futur. I més després de l’experiència de la pandèmia.
Però per aquest camí el perill és morir d’èxit, com ja es demostra amb les coes impossibles per veure la posta de sol a Cavalleria, la massificació de les «platges verges» o la saturació dels ports. I sobretot amb la compra disparada de palaus i llocs per convertir-los en hotels, per més que alguns nous propietaris parlin dels sentiments que motiven la inversió.
Malament si no hi ha iniciatives que pensin més enllà del turisme. I encara que és cert que n’hi ha algunes, com deia en Guillem López Casasnovas, en calen més. I darrera d’elles, joves emprenedors i capital responsable.
