No sé si he explicat mai aquesta anècdota. A començaments dels setanta jo treballava per a una empresa sueca fabricant de maquinària. El seu gerent, que ja tenia xalet a Mallorca, va venir per primera vegada a Menorca i es va interessar per la seva economia.
En un sopar posterior em va comentar les seves impressions. Havia visitat diverses fàbriques, les petites i no tan petites empreses que en aquella època abundaven a l’illa, i la seva sorpresa havia estat que tenien un dinamisme equiparable al de la indústria de Suècia.
Per a ell era sorprenent, perquè no coneixia cap altra illa mediterrània en què la indústria tingués tant de pes ni el nivell de vida mitjà de la població fos tan elevat. I que m’arribàs a equiparar la societat menorquina amb la sueca, en termes econòmics, n’era la prova.
La sorpresa no devia ser només del meu empresari, perquè en aquells anys, el 1977, Banca Catalana va publicar un llibre de 396 pàgines amb el títol engrescador de «La via menorquina del creixement». I el cúmul de dades que aportava, no feien una altra cosa que confirmar la impressió que havia tingut el suec.
L’associació d’idees entre illa mediterrània, societat rural i misèria, és un clàssic en la literatura europea, i sovint quedava refrendada per la realitat. Una realitat que no va canviar fins a l’arribada del turisme, que convertiria aquelles societats endarrerides en carn de canó per oferir serveis d’oci a baix preu als ciutadans del nord d’Europa.
Però aquest no era el cas de Menorca que, igual que les economies del nord, havia fet també, a la seva mida i quan tocava, en el segle XIX, la revolució industrial. I com elles, s’havia convertit en una societat moderna amb una economia molt diferent de la de les altres illes mediterrànies.
Les circumstàncies històriques marquen la societat i, en el nostre cas, la van marcar profundament. Miquel-Àngel Casasnovas té documentat que l’any 1887 el 33% de la població menorquina ja treballava en el sector industrial. I que, cap a l’any 1900, el 80% del valor de les mercaderies que exportava Menorca, no era de productes agrícoles sinó manufacturats.
No ha de sorprendre, idò, que amb els seus escassos 40.000 habitants l’illa arribàs a tenir set entitats bancàries i que el 1892 obrís la primera central elèctrica de les Balears. Però tampoc no ha de sorprendre que al costat de la indústria s’expandissin la cultura obrera i les noves idees polítiques, a diferència d’allò que succeïa a la Mediterrània i a la major part d’Espanya. Només Catalunya li podia servir de referència.
Potser és per tot açò que el turisme va entrar tan a contracor a Menorca i que, encara avui, sigui rebutjat per una part de la població. Però els interessos han anat canviant i, fins al dia de l’envestida del coronavirus, semblava que l’única sortida, a pesar del monocultiu i els sous baixos que comporta, era el turisme. Tot i les indústries que, a contracorrent, han sobreviscut o s’han creat de bell nou en aquests anys.
Però amb la pandèmia s’ha escenificat una nova realitat del món, que ja era aquí però que aclucàvem els ulls per no veure-la. Els grans centres d’oficines ja no tenen sentit, perquè internet fa més rendible treballar des de casa. L’agricultura de proximitat assegura una qualitat alimentària que ara es valora més que mai i que no pot oferir cap gran cadena de supermercats.
Els vols a baix cost ja són incompatibles amb la lluita -que serà més dura que la pandèmia- per evitar les conseqüències desastroses de l’escalfament de la Terra. Com la depredació de territori, que té els dies comptats, perquè, com tants d’altres disbarats del segle passat, ja està passant factura. Quin despropòsit voler permetre ara l’ampliació dels hotels!
O els grans creuers, que oferien luxe de cartó a les classes mitjanes d’Europa i ara són ferralla abandonada als ports del tercer món. Per cert, unes classes mitjanes que desapareixeran ben prest si ningú no hi posa remei. Quants de llicenciats traginant amb bicicleta paquets a domicili, per poder sobreviure!
Els descendents d’aquells menorquins que el 1892 ja tenien electricitat -els emprenedors- ara tornen a tenir l’oportunitat de replantejar l’economia de l’illa. I sense renunciar al turisme -déu mos en guard!-, cercar les vies de creixement d’aquesta nova revolució econòmica. Amb internet, Menorca ja no és una illa. I amb el vent i el sol, té assegurada l’autosuficiència energètica.
El repte és per a tots aquells que saben que, per on anam, acabarem malament. I que és un despropòsit que tants de joves preparats i plens d’energia hagin d’acabar abandonant l’illa per fer-se un futur. Ara bé, que ningú no es pensi que l’empenta vindrà de fora, perquè no hi ha vingut mai. O s’ho fan els menorquins i les menorquines, o no hi ha res a fer.
