Després de dos anys de feina, dissabte presentaré es meu primer llibre «Sa llengua de Menorca. En defensa des menorquí, un tresor filològic en perill d’extinció»a les 19:00h en directe en es Facebook de Sa Fundació.
Es menorquí se mor. I no és només per mor des castellà com qualcuns mos volen fer creure, ja que un idioma només se mor quan es seus parlants deixen de transmetre’l an es seus fills, i açò, afortunadament, encara no passa a Menorca. Ses famílies menorquines, gràcies a Déu, encara no han girat sa llengua. Bensenes, Menorca és s’illa de ses Balears on més se conserva es nostro idioma. No conec ningú que a ca seua hagin rallat en pla tota sa vida i, de repent, ara xerrin es castellà an es seus fills. En canvi, sí que veim com sa jovenea ja xerra d’una altra manera. Ets al·lots ja no empren aquell ric i eixerit llenguatge que es seus pares van aprendre des seus avis. I no ho fan perquè s’hagin passat an es castellà, precisament.
Es menorquí s’està morint perquè sa pressió des català estàndard està canviant, o més ben dit, ha canviat ja, sa nostra manera de rallar. Una conseqüència que és de caixó, si tenim en compte que es menorquí ha estat arraconat de tots ets usos cults, oficials i acadèmics amb es beneplàcit d’una classe política poruga que ha fet sa farina blana per defensar-lo. Aquesta subversió de sa nostra llengua menorquina «o lo que es diu en pla» com deia Joan Benejam se manifesta de maneres molt diverses, com sa pèrdua de modismes i frases fetes o sa desconeixença de moltes paraules que, com-alre-no, fins fa ben poc encara empràvem per designar coses que avui en dia designam amb es seus sinònims catalans. N’és un exemple s’anomalia que vivim a ses nostres illes, on ara són es néts es qui corregeixen es seus avis -i no al revés- perquè no rallen es català que els hi ensenyen a s’escola.
Ets al·lots ja no davallen, ara baixen; ja no els hi surten bufetes, sinó «ampolles»; ja no els hi surten mostatxos, ara els hi surten «bigotis»; ja no diuen si jo cantàs o si jo t’estimàs; ara diuen «cantés» i «t’estimés»; ja no diuen que hem de telefonar-ló, o agafar-ló -preciosa influència occitana-, ara pronuncien «telefonár-lu» o «agafár-lu» a la barcelonina; ja no diuen jo som -cultisme baleàric provinent des llatí ego sum-, ara diuen «sóc»; ja no queden a la Catedral, ara queden a «sa Catedral» perquè ja no saben quan salar i quan no; ja no són fadrins, sinó «solters»; ja no posen coses damunt sa taula, sinó a «sobre»; ja no fan ses coses a la vegada, sinó «alhora»; ja no segueixen un orde sinó un «ordre»; ja no saben què és anar a fer es servici, ara només coneixen «serveis»; ara ja no tenen vacàncies o vacacions en s’estiu, ara tenen «vacances»; ara ja no fan costat an es seus amics, ara els «estalonen» -cosa que, en pla, sempre havia estat negativa!- i fins i tot n’hi ha que ja no tenen llinatges, ara tenen «cognoms». En fi, que de cada bogada perdem un llençol.
De petit, hi va haver un llibre que me va marcar. «Menorca, es meu país». Des mestre ferrerienc Bartomeu Florit Coll. En es pròleg, sa filla, Catalina Florit mos diu que «per ell, lo important ha estat sempre mantenir ses arrels i defensar que ‘lo propi’, sa nostra llengua o ses nostres costums són tan respectables com ses de qualsevol altre lloc, per suposat sense despreciar ningú. Com vaig sentir dir an en Miquel de Palol, reconegut poeta, xerrant en una entrevista sobre sa llengua: «S’excessiva estandarització de sa mateixa mos va menant a un progressiu empobriment des conjunt». I segueix, ella, «ha de ser s’amplitud de registres lingüístics sa que mos faci d’indicador de sa bona salut de sa nostra llengua. Ses diferents variants des nostro àmbit històric i cultural s’han de potenciar i recolzar, ja que només d’aquesta manera sa nostra riquesa espiritual assegurarà sa seva pervivència dins d’un món cada vegada més globalitzat».
Ni més, ni manco. Açò és lo que, humilment, pretenem amb «Sa llengua de Menorca». Que sigui un manual de resistència pes menorquins qui encara estimam es nostro rallar en pla. Menorquins que no mos consideram analfabets, ni incults, ni ignorants, ni tampoc castellanistes ni anticatalanistes per, senzillament, voler conservar es menorquí i mantenir viva s’essència des nostros pares, avis i antepassats. Perquè com va dir es meu bon amic i escriptor, Jaume Anglada: «per defensar lo nostro no és necessari atacar ets altres».
«Sa Llengua de Menorca» és un llibre per defensar es menorquí sense mitges tintes i sense complexos davant ses mentides catalanistes que, en nom de sa ciència, s’han dit per desprestigiar es nostro dialecte. Si es menorquí encara segueix viu és gràcies a ses famílies que l’han seguit rallant de generació en generació; no a uns poders públics que, en tost de vetlar per sa seua preservació, han fet precisament tot lo contrari. Aquesta obra va especialment dedicada a totes ses famílies menorquines que, amb tot en sa seua contra, no s’han doblegat davant sa pressió catalanista i han seguit rallant en pla an es seus fills. Perquè tothom qui vulgui pugui opinar i defensar es menorquí sense que el facin callar en nom de no se sap quina ciència. Perquè ni una agressió més contra es nostro menorquí torni a quedar sense resposta.
