Us ho hauríeu pensat mai, que estaríem així com esteim el gener de 2021? Ben segur que no. Perquè açò que vivim no és un somni, ni un malson, és una realitat que solament havia superat la literatura fantàstica. Horaris marcats per sortir de casa, els bars i restaurants mig tancats o tancats del tot, botigues amb restriccions i tothom emmascarat pel carrer, naturalment.
I els hospitals plens, amb sanitaris suats de tantes hores de feina i malalts que no saben si se’n sortiran o en quin estat sortiran. Per paga, tots aquells que es pensen que la cosa va de broma i que han decidit fer vida normal, com si res, i que ajuden a complicar les coses. En comptes de sancions, els aniria bé una visita guiada a les UCI.
I encara, les alegries de Nadal i Cap d’Any, que és evident que a Menorca s’estan pagant cares.
Vist amb perspectiva aquells mesos de confinament de començament d’any semblen ara un temps de pau, per més improvisació que hi hagués, perquè vivíem en la confiança que allò duraria poc. Que era qüestió d’adaptar-se a una situació provisional i amb data de caducitat. Però ara tot és molt més complicat.
Hem admès massa històries per anar passant el temps i ara ja no n’hi ha cap que quadri. Em sorprèn que tothom que té el negoci suspès vulgui demostrar que el seu local o empresa no és el propagador de l’epidèmia. Clar que no ho és! Som la gent, que per allà on passam podem escampar el virus amb la més absoluta innocència.
I per açò no és qüestió de demanar que es rebaixin les restriccions, sinó de reclamar compensacions econòmiques per poder resistir el temporal i sobreviure. Altres països ho han resolt així i amb escreix. Però aquí sembla que hi ha més por de fer augmentar el terrible deute que ja tenia l’estat, que de donar tranquil·litat a la població. I que la burocràcia vagi per davant de la necessitat.
La gestió de la sanitat és una competència de les comunitats autònomes, com finalment sembla que s’ha arribat a entendre. I del discurs que «l’epidèmia no hi entén de fronteres» s’ha passat al molt més sensat d’adaptar les restriccions a la situació de cada territori. Però els recursos econòmics i la capacitat d’endeutar-se continuen estant en una bossa única. Fa pena veure les cares dels responsables autonòmics quan, per necessitat, adopten mesures restrictives, però com a contrapartida solament poden oferir quatre peces.
Els doblers han de sortir d’una altra banda i és cruixidor veure que fins i tot les pròrrogues dels ERTO (en castellà ERTE) fins ara semblaven un part amb fòrceps. Els doblers han de brollar, perquè sinó, quan millorin les coses -que milloraran- el teixit social de comerços i petites empreses ja haurà desaparegut.
Les situacions excepcionals -i aquesta ho és- demanen solucions excepcionals i qui no entengui que aquesta ho és, és que no entén res. Per més vacunes que estiguinen marxa. Vacunar a milions de persones només és una cosa fàcil en els manuals. I com totes les grans operacions, està condemnada a tenir entrebancs i incidències. I algunes ja les començam a conèixer...
A més, el món interconnectat que hem contribuït a crear entre tots, no té límits, ni de mars, ni de muntanyes ni de fronteres. No n’hi ha prou amb què en un punt s’arribi a erradicar la malaltia, i estic pensant en Menorca, millorant la situació actual.
Perquè el comerç, els moviments migratoris i de mà d’obra, i el turisme, sobretot el turisme, ajunten una multitud de persones de totes les procedències i situacions sanitàries diferents. Així que es resol per tot o no es resol aumon. I de moment, a molts de països no arriben ni les vacunes...
Aquesta setmana s’ha encès una llumeta amb la informació que la multinacional catalana Grífols està investigant una medicació radical -no una vacuna- contra la covid i que potser estarà disponible abans de l’estiu. Segurament no és l’únic assaig en aquest sentit i potser no arribarà a port tan prest. Però enmig d’aquest desastre, és una bona notícia.
