L'alarma pel coronavirus estava encesa des de feia tres mesos, però no ens acabàvem de creure que podia provocar una crisi sanitària i econòmica d’abast mundial. Érem escèptics i per iniciativa pròpia no pensàvem baratar la nostra forma de viure.
La setmana del 7 al 14 de març, ara fa un any, la realitat ens va caure damunt com un cap de fibló. El dia 6 se celebrava el funeral de Santiago Pons Quintana a una església de Santa Eulàlia plena de gent, quan encara ningú no duia mascareta, només es recomanava evitar el contacte i se suspenia la comunió i passar el dol. L’endemà es confirmava el primer contagi a Menorca, el del metge de l’UCI Josep Borràs. Sine Dolore suspenia el congrés. I, de passada, la Trasmediterránea abandonava la ruta de Ciutadella-Alcúdia, obrint la porta al monopoli i a la puja de preus que un any després s’ha comprovat. I els tractors es manifestaven en una llarga ringlera per la carretera més famosa. La fira del camp i centenars d’activitats se suspendrien dos dies després.
El dia 8, centenars de persones es manifestaven pels drets de les dones pel centre de Maó, que avui estarà desert.
El dia 9, el segon positiu. Un turista de l’Imserso ingressava directament a l’UCI, on va morir 67 dies després. La notícia provoca la cancelació del 30 per cent de les reserves. El programa de turisme sénior estava a punt de ser víctima del virus.
Dia 12 Educació anuncia el tancament de tots els col·legis. Fins i tot el futbol s’atura. La presidenta del Consell, Susana Mora, demana que es tanqui l’aeroport i no es permetin entrades a l’Illa.
I el dia 14, Pedro Sánchez anuncia la declaració de l’estat d’alarma i l’inici del confinament. Va ser el moment que la política es deixava condicionar pels experts i que els ciutadans comprenien la gravetat de la situació, sense poder encara imaginar les conseqüències.
Un any després estem en el moment de la vacunació, fonamental perquè la història no es torni a repetir.
