Alguns historiadors asseguren que Menorca va ser la darrera illa de la Mediterrània que va ser poblada. Mai sabrem qui va ser el primer menorquí ni per què va venir, cap a mitjans del III mil·lenni aC. Vist des de la dicotomia actual, i amb una mica d’humor, alguns poden pensar que aquest fet històric explica l’endarreriment endèmic de Menorca i d’altres poden replicar que és la prova original de perquè l’illa s’ha conservat més verge. Vull dir, que ens costa acceptar un fet del passat per compartir una idea de futur. Menorca és la bandera en el joc d’estirar la corda.
Amb el que podem estar d’acord és que el ritme de l’Illa és slow. Sempre diuen que no tenim marca, però si l’haguéssim de crear l’’a poc a poc’ seria ingredient essencial.
També diuen que gairebé tots els menorquins sabem la Menorca que volem, el famós model. Una Illa ben conservada, amb energies que no contaminin, amb una economia sana i no només turística, amb qualitat de vida, que inclou el bon menjar de productes de la terra. Com arribar-hi és més un conflicte d’interessos i de sentiments que no una qüestió ideològica.
Ara sembla que s’albira la sortida de la crisi sanitària. I coincideix en un moment de confluència cap al 2020 de fets que podem obrir la nova via menorquina del creixement. Pot ser una oportunitat per als projectes que esperen aconseguir fons europeus i que no poden quedar arraconats. També coincidirà amb la declaració de Patrimoni Mundial de la Menorca Talaiòtica i serà l’any que l’Illa serà capital de la Regió Gastronòmica Europea. Ha de ser l’any en què començarem a produir energia neta. Ja era hora. I estarem preparats per potenciar un turisme diferent, el que valora del destí alguna cosa més que les platges o que comprèn que les platges són úniques perquè el territori gaudeix de bona salut.
Els menorquins sabem les coses bones de l’Illa, però moltes vegades són els de fora els que ens fan descobrir les seves oportunitats.
