El Titànic se’n va anar cap a fons per culpa d’un iceberg que els mariners no van saber veure a temps. Era de nit i potser el bloc de gel semblava insignificant damunt la mar. Però és sabut que aquestes masses gelades només emergeixen un 10 per cent del seu volum i que el perill és davall.
I avui llegesc que el Congrés ha aprovat que els toros -«las corridas», amb perdó- tornin a la televisió pública després d’uns anys de prohibició. Ara no discutiré «el arte del toreo», però és evident que veure en viu la mort d’un animal, travessat per una espasa, després de les punxides de picadors i banderillers, no és un espectacle gaire edificant.
I suprimir a la televisió només aquestes imatges sanguinàries, seria ben igual que transmetre un partit de futbol i amagar els moments en què es marquen els gols...
El retorn de l’espectacle dels toros a la televisió, de la mà dels partits que tothom pot suposar però amb l’afegit de l’abstenció del PSOE, no és segurament la notícia més destacada del dia -i que me perdonin els animalistes. Però a jo m’ha recordat la punta d’aquell iceberg que va acabar amb el Titànic.
Els resultats de les eleccions a la Comunitat de Madrid, la més rica i regalada per la gràcia de l’Estat, tindran per força conseqüències. A part de posar en evidència que la pandèmia no ha premiat els més prudents, sinó els més insensats. I que vint-i-cinc anys de corrupció confessa no han alterat les preferències de l’electorat madrileny.
Hem vist que al centre d’Espanya continua dominant el pensament conservador. I que és un conservadorisme diferent del d’Europa, perquè el d’aquí no fa ois de l’extrema dreta. Tot al contrari, confraternitza amb ella.
Hem vist també que en aquest ambient ja no és necessari Ciudadanos, que ha desaparegut, i que Podemos s’ha aguantat amb saliva dejuna. Però que li ha crescut un fill pròdig -Más Madrid-, tan gros que en nombre de vots s’ha posat per davant del PSOE. Un PSOE en franca davallada, potser també per la paràlisi del programa progressista que havia promès.
La lectura que el PP n’ha fet és que li ha tocat la grossa -i amb motiu- i que si fins ara premia sense èxit per fer caure el govern socialista, ara té una alienació d’astres favorable per aconseguir-ho. Clar que el president Sánchez ha respost ràpidament que té la intenció de completar la legislatura, i queden molts de mesos encara. Trenta-dos, me sembla que ha dit.
El PP té, a favor de les seves pretensions, el descontent que per força ha provocat la pandèmia i la crisi inevitable que vindrà darrere. Si abans del desastre el deute espanyol ja fregava el cent per cent de la riquesa que es crea en un any, ara ja llenega cap al cent cinquanta per cent.
El PSOE té a favor la milionada que arribarà d’Europa i que ja ha maldat per repartir-la ell tot sol, des de Madrid, sense interferències de la perifèria -que som tots aquells que arrossegam el DNI d’espanyols amb més pena que glòria. I té també a favor els partits perifèrics que l’estalonen, espantats davant l’expansió del nacionalisme espanyol. Intueixen que, si arribàs a guanyar, destruiria els equilibris territorials que es van mig resoldre amb la democràcia.
També a Catalunya la victòria de Díaz Ayuso ha tingut conseqüències. L’embolic que hi havia sobre la formació de govern, difícil d’entendre per a propis i estranys, s’ha aclarit ràpidament després de les eleccions madrilenyes. I Esquerra Republicana ha triat l’opció que ja es barruntava fa mesos i que és molt diferent de l’independentisme del referèndum de l’1 d’octubre que defensa Junts per Catalunya.
En poques hores, el líder republicà Oriol Junqueres ha afirmat que la independència pot esperar deu o vint anys. El seu representant a Madrid, el senyor Rufián, s’ha fotografiat amb la ministra Díaz. I el candidat a president, Pere Aragonès, ha donat per tancades les negociacions amb Junts i ha refet les converses, per formar govern, amb els Comuns (En Comú-Podem).
Sembla que la lectura del moment polític d’Espanya, és diferent per a les dues forces majoritàries catalanes. Esquerra interpreta que el govern Sánchez, debilitat pels resultats de Madrid, serà més sensible a les seves demandes de negociació. Junts, en canvi, considera que aquesta debilitat provocarà l’actitud contrària: un PSOE que no es voldrà esquitxar amb la qüestió catalana per por a perdre més vots a Espanya.
En qualsevol cas, els toros ja han tornat. Tot un presagi.
