Costes, organisme que depèn del Ministeri del Medi Ambient, ja ha sentenciat a demolició les casetes de vorera de Menorca, sigui quin sigui el seu valor patrimonial. Emet la sentència de mort perquè, com tot allò que depèn de Madrid, s’autodeclara constitucionalíssima i racionalíssima, per central, per ull omnivigilant i mai equivocat. No hi ha por que la capital d’Espanya s’emmiralli en les seves terres planes i seques i es demani si li pertoca i té sentit dirigir unes geografies diferents de les seves. Als madrilenys sempre els ve de nou que siguin acusats de supremacistes. Prou segur és perquè el Manzanares no té les seves ribes massa separades perquè es puguin mirar de lluny i des d’una perspectiva diferent de la seva.
VE D’ANTIC aquest sentiment d’estar per damunt del bé, del mal i del mar, un accident geogràfic que, vist des de la Puerta del Sol amb prismàtics, deu resultar tanmateix insignificant. Isabel II va crear el 1843 el Museo Naval a Madrid, com si no existissin ciutats espanyoles vora el mar, i el general Franco va ubicar l’Arxiu General de la Marina Álvaro de Bazán el 1948 en plena la Manxa, lluny de les costes, tal vegada per protegir els papers dels historiadors, no fos que fossin pirates. Realment, només et pots sentir orgullosament espanyol, si ignores el passat d’Espanya. Com lamento que tot l’arxiu històric de l’Arsenal naval de Maó, el de la Base, fos destruït no fa massa anys sense que els menorquins en poguéssim dir res! Espanya, com Estat nació, neix el 1714, i de manera fallida perquè va parir per dret de conquesta, no amant, que és com s’haurien de fer les coses. Des de llavors, fem balls de bastons, mentre només Catalunya i el País Basc mostren periòdicament les dents i valencians i illencs juguen a fer el llepacrestes a veure si cau una caritat de la Moncloa o d’algun ministerio.
No tan sols em queixo de l’enderrocament del patrimoni dels banyers i de les casetes de vorera pel que representa per ell mateix, sinó pel malbarament de recursos humans i econòmics que és. Que es jugui amb els doblers de tothom m’encén la sang. Perquè és malbaratar, ignorar la feina de fer catàlegs de protecció i normes, que impliquen hores de treball de funcionaris i tècnics. Si Costes trobava que era una invasió de competències la protecció patrimonials d’aquests bens, hauria d’haver-ho dit per no portar ningú a engany.
Com va succeir fa ben pocs anys amb la construcció d’una passarel·la de fusta damunt unes dunes a la platja de Son Saura, de Ciutadella, Costes ignora les normes i lleis autonòmiques i locals. La passarel·la va ser construïda sense que Madrid consultés res i s’encomanés a ningú, ni al CIMe ni a l’Ajuntament de Ciutadella. Llavors, quan el bunyol ja va estar fet, els menorquins ens vam queixar, però de res, vist com van les coses, va servir. Seguim igual.
EL PASSAT MES DE FEBRER, Miquel Àngel Maria, el nostre conseller de Cultura, es va dirigir a la Secretaria d’Estat de Medi Ambient sol·licitant una pròrroga a les concessions de Costes. Encara no ha rebut resposta. Hi ha intenció de portar l’afer al Senat i que sigui Vicenç Vidal, membre de Més, el representant autonòmic que en demani de noves. Potser, ho dubto, la intervenció tengui recorregut, però és lamentable que arribi a ser objecte d’una alta discussió política un tema com aquest. Com també ho és de trist que amb els anys que portem de barraqueta democràtica, Costes i tots els organismes centrals segueixin funcionant constitucionalíssimament, mentre tots els partits sucursalistes de per aquí prefereixin llepar crestes per por a perdre una futurible canongia a la Puerta del Sol o al balneari de Brussel·les abans de dir ja n’hi ha prou.
