Els homes som éssers històrics i geogràfics. Tant si es vol com si no es vol, la nostra manera d’organitzar-nos, valors, ideologia i creences varien amb el pas del temps i la geografia. El problema que tenim els historiadors, però, és que generalment els canvis de costums no sempre venen acompanyats de nous vocabularis, com bé va assenyalar l’historiador francès Marc Bloch, afusellat, després de ser torturat per la Gestapo, el 1944, amb la qual cosa tenim dificultat a l’hora d’identificar-los.
Així mateix, traduir el llenguatge comú d’un període històric al nostre no és gens fàcil perquè els significats de les paraules es mouen dins complexos i boirosos significants culturals, com bé no es cansa de recordar la filologia, i, a diferència dels antropòlegs que estudien cultures de geografies diferents, no podem demanar als protagonistes el significat precís dels termes que van emprar.
PERÒ, TAMBÉ s’ha de dir, a vegades si els homes acompanyem els canvis de costums amb nous mots. Ha succeït especialment en els moments que hi ha hagut una forta voluntat de trencar amb el passat. Llavors els historiadors podem emprar les mateixes paraules que els actors de la història. Així, per exemple, podem parlar del nazisme o de nacionalsocialisme i donar el nom de l’«Alemanya nazi» al període en què aquesta ideologia es va convertir en règim i va governar Alemanya de 1933 a 1945. La ideologia va ser prou clara i acompanyada de simbologies i cerimonials per no donar peu a equívocs. El problema el tenim quan volem posar nom a l’extrema dreta que ha vingut després.
Encara no hi ha terminologia per les noves cares que presenta l’extrema dreta de la nostra època (i em sembla que el mateix podem dir de totes les esquerres, car presenten, malgrat utilitzin vocabularis assentats, desconeixement de les seves arrels i van perdudes de programes ben definits, anant a remolc del neoliberalisme). És cert que valors comuns de l’extrema dreta d’avui amb el feixisme històric són el nacionalisme, el racisme i el fet que es defineixin com un camí del mig, però són tots aquests caràcters només comparables a l’engròs perquè de prop l’extrema dreta d’ara presenta caràcters propis, mals de definir respecte a les dretes que propiciaren la II guerra mundial i l’Holocaust. Per açò, em resisteixo a emprar per als militants de Vox els termes de «nazis» o «feixistes» perquè seria falsejar tant la realitat d’avui com la història. Mentre Vox no formuli un nou corpus teòric i simbòlic, amb noves paraules, serà difícil definir el partit i els seus militants. Enzo Traverso, historiador que també veu diferències entre aquestes ideologies d’extrema dreta d’avui amb les anteriors, el feixisme, creu que en tot cas hem de parlar de «postfeixisme», però jo no n’estic gens convençut, per imprecís. A l’espera d’un nou concepte, l’única tasca possible és inferir els valors d’aquesta extrema dreta, buscar les raons de la seva entrada en escena, les seves contradiccions i el seu potencial polític.
VOX SORGEIX de la crisi econòmica de 2008 i del problema de Catalunya. És en conseqüència una ideologia nascuda del ressentiment pel col·lapse de l’ascensor social (ho corrobora el fet que es nodreix del vot de les classes més desfavorides, a més de les més altes) i amb set de venjança per la ruptura que suposa una possible independència del Principat. Donald Trump en persona no s’amagava de dir que el principal valor que perseguia era la venjança. El problema està, però, primer, que el mateix nihilisme, propiciat pel neoliberalisme, és prou potent per arribar a neutralitzar aquest ressentiment fins el punt de convertir en inoperativa políticament aquesta forma d’extremisme de dretes. I, en segon lloc, amb l’emoció de la rancúnia no es va enlloc políticament. Cal que basteixi un corpus doctrinal perquè faci via. En conseqüència, per poc que millori l’ascensor social i es recondueixi el problema de Catalunya, Vox caurà pel mateix pes que va caure Trump. Només la fallida de l’economia política neoliberal podria donar lloc al sorgiment d’alternatives a tots cantons, les quals també dependran per tenir recorregut de continguts i projectes.
El repte des de les esquerres és superar, abans del col·lapse, el nihilisme pel qual no hi ha cap més futur que el present i sobre les ruïnes de les nacions, les famílies, les cultures locals i la naturalesa que ens deixa l’actual economia política neoliberal, bastir un nou ordre social en què tothom hi tingui cabuda sense ressentiments i set de venjança.
