Aplaudim amb les orelles l’anunci que, a la fi, els pressuposts generals de l’Estat contemplaran una partida per dotar el Règim Econòmic especial per a les Balears (REB), una de tantes disposicions legals que no tenia concreció material, sia dit de passada. La calculadora de Més n’ha rebaixat, però, l’eufòria: com a molt servirà per anar aproximant el finançament de la nostra comunitat a la injecció de recursos que van a altres ‘autonomies’. Sigui com sigui, el flux dinerari a les comunitats ha de tenir en compte les situacions específiques de cadascuna, de forma que no es puguin produir greuges comparatius, com ha estat i és encara el cas de les nostres illes.
Quelcom semblant es pot dir si consideram el salari mínim a Europa, que Espanya fa no res rodava un miserable 650 euros i l’any que ve situarà 15 euros més dels 950 al mes actual (amb catorze pagues: idò, 1.126 mensuals si consideram l’any), però que a Luxemburg és de 2.202 i a Bulgària 332, per fixar-nos en els extrems. És clar que les diferències poden arribar a ser molt acusades entre els ciutadans d’un país o altre i que, per convergir cap a una societat més justa, inclusiva i amb plena solidaritat amb les generacions futures –pilar social europeu-, s’ha de fixar el llindar per davall del qual no haurien de situar-se els sous dels treballadors no subjectes a convenis sectorials.
Doncs, açò que s’esdevé dins la UE, per què no és possible dins l’Estat espanyol? No podem obviar les diferències existents en preus de lloguers i en els productes bàsics i els serveis (allò que es diu ‘cost de la vida’) a cada territori de l’Estat. La Carta Social Europea recomana que el SMI sigui equivalent al 60 per cent del salari mitjà del territori. Doncs, no és el mateix a les Illes Balears que a Extremadura o a les Castelles. Tractar per igual els desiguals és font d’injustícia.
A un poble levític, com el meu, que en primer era regit pel so de les campanes, hi ha refranys que insten a distribuir les coses de manera equitativa: «A cada sant, son encens», «a cada sant, sa candela». Santa veritat! Tanmateix, en el refranyer es pot trobar cara i creu d’un mateix tema, i allò de dir «A cadascú lo seu, i robar el que es pugui» ens alerta contra la gent sense escrúpols que diuen coses i en fan de contràries. Una advertència.
