És útil i avantatjós sempre estudiar la nostra història perquè un Sant Joan repensat, seguint la lletra i la llum recuperada del Dret públic que el va fer néixer, pot aportar solucions als conflictes de participació de manera inclusiva i satisfactòria per una ampla majoria. Com a historiador, he de recordar que el fet que només qualqui un menestral avui (dos si un bienni l’elecció del fadrí pertoca al menestral i no al pagès), un noble i cap ciutadà, rau històricament només en qüestions fortuïtes i no en normes de Dret històric. L’Obraria de Sant Joan, organisme que, com el que vindria a ser ara una fundació municipal, penjava orgànicament de la Universitat (l’ajuntament), procurava englobar tot el cos social. Universitat ve d’univers, de totalitat, i tan assumit era aquest fet per tothom que les obreries reproduïen, com un mirall, el mateix esquema de la matriu, sempre procurant no deixar cap estament a banda. Aquest era l’esperit del Dret de l’època, des de les arrels a l’època medieval fins a la seva desaparició en el XIX. És ver que les dones eren despullades dels seus drets polítics i no ocupaven càrrecs, però les vicissituds posteriors van esmenar aquesta injustícia i no hi ha cap motiu que impossibiliti imaginar un sistema polític com aquell esmenant-lo.
La participació política municipal, seguint el sistema de representació per estaments, es regia pel sistema d’elecció per insaculació, la qual consistia en la selecció de representants per cada estament mitjançant el sistema de sac i sort. El sistema insaculatori, establert en les ciutats i viles de la Corona d’Aragó, principalment entre el segle XV i el XVI, anava destinat a garantir que totes les parts del mateix estament tinguessin una igualtat d’accés en els càrrecs, reduint d’aquesta manera el fraccionisme, cosa que sí que fomenta el sistema per eleccions per partits. El nombre de càrrecs per estament venia donat per la qualitat i la quantitat de la població. Ciutadella va ser l’única vila menorquina amb càrrecs nobles perquè era l’única que tenia veïns d’aquesta condició. Ara bé, els càrrecs dels organismes que penjaven de la Sala eren tants, tants eren els càrrecs a donar, que en general no era necessari cap sorteig. Curiosament, només hi va haver colzades en les confraries de molta devoció religiosa, no en l’Obraria de sant Joan, que tenia dificultat per trobar-ne, fet que s’explica perquè, fora dels nobles, eren ben pocs els qui tenien cavall. Es fa festa al voltant del ritual de l’obraria, però en el transcórrer del temps de manera cada cop més laica. És significatiu que tothom digui «s’Homo des Be» i no sant Joan Baptista. Cal recordar també que eren els càrrecs elegits els qui convidaven als del seu propi estament a participar en la qualcada, posant de manifest que era una societat corporativista i comunal més que individualista.
Tenint en compte que, durant segles el cavall va ser un animal per a la guerra i luxós, només accessible a l’aristocràcia, es fa entenedor que durant dècades l’estament amb més genets a la qualcada fos el dels nobles. Quedaríem sorpresos si poguessin viatjar en el temps per veure un sant Joan del segle XVIII, perquè majoritàriament veuríem qualcar nobles, no pagesos.
ELS SEGLES XIX I XX ciutadellencs són plens de vicissituds per mor de la construcció de l’Estat nació espanyol (que va trastocar la vida política a tots els municipis), la industrialització de la sabata, l’emergència del turisme i la terciarització de la societat per unes bandes, i la lenta secularització per una altra. Encara els historiadors hem d’investigar molt i cremar-nos molt les celles llegint papers d’arxiu per treure l’entrellat de molts fenòmens, però algunes coses tenc clares. La primera, és que, en la primera meitat del segle XIX, moment d’enderrocament de les institucions històriques municipals, davant el fet que des del segle XVII Sant Joan era la principal festa popular assentada es va voler mantenir, com ho corrobora la redacció de protocols. La segona és que es va voler seguir mantenint també el mateix sistema d’elecció de càrrecs per estaments, raó que cal cercar en el fet que el sistema de partits per la societat del XIX va generar molts disgustos i desconfiances. Així, sense fonament escrit de Dret actualitzat, només pel costum, la festa al llarg del temps i a poc a poc es va anar folkloritzant, convertida en un fòssil desencaixat de la roca d’on procedia. Si per raons estrictament materials era difícil l’alta participació de menestrals, per costum i raons fortuïtes -però no per, insistesc, normes de Dret municipals- la participació de la menestralia va quedar reduïda en només els caixers fadrí i menestral. La noblesa, perduda la seva funció militar, va anar deixant de qualcar i paulatinament també els genets nobles van quedar reduïts a un de sol, el caixer senyor. Tot, en un primer moment, per raons fortuïtes. La quarta explicació que tenc clara és que els sectors que ara diríem d’esquerres van contribuir a folkloritzar la festa per deixadesa, desertant, deixant-la en mans dels sectors conservadors i religiosos. Al mateix temps que l’Església, tot poderosa a Ciutadella, va menystenir, per perillosa, la menestralia ciutadellenca i es va esforçar en controlar amb l’ajut dels cacics els pagesos amitgers. I en cinquè lloc, el franquisme va acabar-ho d’adobar. Va deixar que l’elecció del càrrec de caixer senyor fos feta per la mateixa noblesa, des de l’ajuntament es va permetre que l’elecció dels caixers i el fabioler fos feta pel senyor; a la vegada que la presència de l’únic caixer noble es va convertir per metàfora en model polític. En el fons, i no molt en el fons, si és dolorós parlar de sant Joan és perquè hi ha dos models polítics enfrontats: el plenament inclusiu, democràtic, horitzontal, amb drets i deures per a tothom i el vertical i caciquil, que discrimina en virtut de favors.
Tal com ho he exposat, i tenint en compte que en els altres pobles de l’illa es manté la figura del caixer capellà, senyal que els menorquins, per molt camí que hagi fet la secularització, continuam arrelats al passat; vista també l’experiència històrica que he exposat, s’entendrà la meva proposta de futur. El millor que es pot fer, tant per seguir donant llarga vida a la tradició com per no cometre injustícies i fomentar caciquismes, és recuperar la lletra del Dret que va donar peu a l’obraria, és a dir, incorporar tot l’universal social per estaments, tots, inclòs el que avui no participa en la qualcada, el ciutadà; no discriminar ni excloure per raó de gènere i sexe, recuperar l’elecció dels caixers per la via de la insaculació a sort, fer la qualcada totalment inclusiva, universal, i sobretot deixar clar a tots els qui vulguin participar quins són els seus drets, obligacions i honors.
