Diuen que és important que siguem conscients de quin és el nostre moment vital, que el coneguem i que el respectem perquè forma part de la coherència amb nosaltres mateixos. Perquè d’aquesta manera evitarem moure’ns o comportar-nos seguint unes tendències que ni ens van ni ens venen, deixarem d’imitar forçadament el que veiem, fent les coses per obligació o per la rigidesa de l’haig de ser o haig fer.
Llegeixo que els psicòlegs coincideixen a dir que les etapes vitals més significatives que un passa al llarg de la vida son, per ordre, el moment dels 3 anys, la pubertat i l’adolescència, l’etapa fèrtil de la dona i la menstruació, l’etapa madura de la dona i la menopausa i finalment, la jubilació. Canvis físics com psicològics que afecten a la persona i que sovint poden portar associades crisis, desordres o estrès.
L’altre dia passejant per FITUR, mentre sentia els discursos i proclamacions sobre l’atractiu de la nostra Illa i de la resta de destins, em preguntava quin deu ser el moment vital de Menorca. Si Menorca fos una persona, en quin moment es trobaria? Seria una fieta? Seria una adolescent? O bé una jove de 30 anys? Tal vegada qualcú ja madur? Amb fills o sense? De vida ordenada o bohèmia? De tarannà conservador o més aviat lliberal? No ens ho plantegem des d’un tamís polític, no és la meva intenció, sinó més aviat natural com la vida mateixa.
Ara que ens hem convertit en un destí de moda, on sembla que tots els competidors volen imitar-nos en sostenibilitat, que ens miren amb enveja perquè tenim una galeria d’art de la que en parla tothom, quan comencen a aflorar els rèdits d’haver preservar l’entorn. Què ens hauríem de dir quan ens mirem al mirall?
