Fa uns mesos vaig exposar en dos articles en el MENORCA que, des d’una perspectiva d’història política, no tan sols és una injustícia mantenir restringida la participació en la qualcada de les festes de Sant Joan de Ciutadella sinó també, a més a més, és un desviament de les arrels històricojurídiques que la van fer néixer. Per la convivència, però també per una celebració que ha de ser sentida com més amples majories millor, convit a encarar la reflexió sobre l’estat actual de la festa i el seu futur no des de les pomes agres sinó des d’una perspectiva amable i sexy.
En la pintura que vaig fer en els articles del quadre històric, tot i que vaig perfilar les siluetes majors, les polítiques, em va faltar espai per posar-hi els colors que s’hi amalgamen: les emocions. Qualsevol interpretació de la història queda coixa si només s’afronta des dels llenguatges predominants avui, els econòmic i polític. Vivim una època excesivament marcada per aquests interessos, quan el que més ens apropa a la realitat més viscuda són els llenguatges que ens porten als estats emocionals, els psicològics i morals, que, per altra banda, són els que donen color a l’activitat humana.
Les paraules sobre la interpretació de la història de les festes que aquests dies sentim pels carrers malauradament diuen més sobre les mentalitats i idees dels que les fan més que sobre la història real i concreta, la que podem reconstruir a partir de la documentació d’arxiu. Es constata molta incultura històrica, però també sociològica i psicològica. Un exemple. De la dada que el Pariatge del 1300 esmenta l’església de sant Joan no tant sols hom infereix l’existència de l’obreria aquell any, sinó també de la festa. Com si forçosament el primer impliqui el segon, i, el segon, el tercer. I, per acabar-ho d’arrodonir, es pressuposa que les expectatives emocionals i també les seves visibilitzacions que embolcallen les celebracions d’avui són les mateixes que les del 1300, com si la societat d’avui sigui la mateixa de l’època medieval, i a més, ben plana. Però, ni llavors era plana, ni la d’avui ho és tampoc. Per fer entenedor qualsevol fenomen que es reprodueix any rere any cal preguntar per les raons per les quals s’ha mantingut i demanar així mateix si la continuïtat no pot ser més aparent que real, atès que amb el pas del temps en la història és normal que es donin reasignacions de significats en el viu teixit de significants, sempre sotmesos a estires i amolles socials i a caramboles fortuïtes.
EN CONTRAPOSICIÓ a la nostra època, l’home baix medieval i dels primers segles de l’època moderna era un ser ceremonial. El dia a dia les institucions estaven marcades per protocols, protocols que podien afectar transversalment el conjunt de la societat com només unes parts. Ara bé, i posats a remarcar més diferències amb la nostra època, el marc general venia donat per creences majoritàriament religioses. Al culte i a les esglésies s’hi dedicaven unes energies avui de difícil comprensió per les nostres mentalitats laiques. Pel que fa al sentiment d’il·lusió i alegria, per traduir-ho d’alguna manera a les nostres coordenades lingüístiques d’avui, ocupar en el segle XVII un càrrec de caixer de l’obreria de Sant Joan feia poca set. Les colzades per ser caixer es donaven per les obreries del Santíssim Sagrament, Sang de Jesucrist, Ànimes del Purgatori i de la mateixa església parroquial, totes les quals eren les considerades les «majors i de més realse» de Ciutadella, segons es fa constar a una acta de 1687.
Però, a poc a poc, i a partir de fer jocs a cavall en es Pla, jocs que semblen ben assentats a inicis del segle XVIII, les expectatives d’alegria van deixar d’estar enclades només en els ceremonials religiosos. Des d’una perspectiva només secular, per tant, la celebració de veritat comença a néixer llavors. A les emocions per les qualcades s’hi afegiren a la vegada o potser més tard d’altres, vinculades al que podríem anomenar de sociabilitat (convidades entre famílies i amics, excuses per primers amors…) en un tot indestriable d’expectatives emocionals complexes. D’una manera paulatina les festes de sant Joan es convertiren així en les festes majors de Ciutadella. Ara bé, i açò convé remarcar-ho perquè és el fet idiosincràtic de sant Joan del segle XIX i XX, colmà el sentiment d’alegria el fet que la festa és singularitzés com a única a molts nivells, única perquè institucionalment la representació popular es separés dels tripijocs dels partits polítics i a la vegada els valors es dirigissin a la seva conservació en una espirall cada vegada més identitària, en un procés, per altra banda, de construcció de l’Estat nació espanyol que les ciutats maldaven per treure el cap.
Però, és clar, la societat ciutadellenca, menorquina, europea i mundial han canviat per les transformacions que s’han donat en els darrers trenta anys. Mentre tenim uns turistes que només volen consumir l’emoditie d’un espectacle com a simples espectadors, altres, més joves el volen viure des de l’embriaguesa alcohòlica ensenyada pels mateixos menorquins. Mentre uns ciutadellencs en tindran prou en fer bulla en família i amics, altres voldran fer botar cavalls i estar enmig de la gernació… Des del moment que sant Joan es venut com una emoditie de l’oferta del mercat turístic globalitzat, des de les administracions publiques, l’únic que es pot fer es vigilar perquè ningú prengui mal i fer tots els esforços possibles perquè tots els sants Joan emocionals viscuts continuïn amb la màxima harmonia possible. Entenc perfectament el malestar pel botellot, que és sentit com una expropiació que s’efectua a la comunitat, però les respostes a la complexitat han de ser també complexes i a ser possible també sexys.
