Ho he assenyalat ja altres vegades. De l’esquerra, hi queda la gent que s’autodefineix així, i quasi res més pus. Ja són història, formen part del record, les formes de sociabilitat i participació política i sindical que durant dècades es relacionaven amb aquest concepte. És a dir, autodefinir-se d’esquerres ja no és sinònim de participar de manera activa en la vida dels partits, sindicats i associacions, i ni tant sols ho és també de llegir textos crítics i reflexionar sobre el poder i les formes de vida alienades.
Malgrat el PP i Vox parlin d’esquerres radicals a Espanya, en realitat no existeixen. Només hi ha que veure els programes de Podem i dels partits nacionalistes d’esquerres. Són socialdemocràcia o fins i tot (ERC) complicitat amb els programes neoliberals. Açò és el que hi ha. En canvi, els qui sí s’han radicalitzat de veritat en aquests darrers trenta anys són els partits de dretes de tot el món. En són mostra els seus líders: Bolsonaro, Trump, Putin, Erdogan... Mentre s’han dissolt com sucre dins l’aigua els partits comunistes i socialdemòcrates a mitja Europa.
Però a mi m’interessen els motius i les arrels de la dissolució de l’esquerra. Què ha passat? Quins han estat els errors propis i quins han estat els manllevats? La ideologia d’esquerres ha quedat atrapada en bona mesura pel nihilisme de dretes imperant: no hi ha alternativa al sistema.
La idea de progrés en un context dominat pel pensament conservador ha coadjuvat, en aquest sentit, a la desfeta. En té bona part de responsabilitat perquè per la seva connotació de moviment mecànic desfà la responsabilitat política, que era nucli i raó de ser de l’esquerra.
En qüestió de poques setmanes ho hem vist i escoltat de polítics d’esquerres de les Illes Balears. Una important dirigent d’esquerres, davant la pregunta de la participació de la dona a les festes de Sant Joan de Ciutadella, va contestar que el tema cauria per la pròpia dinàmica marcada pel progrés. Només li va faltar dir que, en conseqüència, no pensava moure un fil.
Un dirigent de Més per Mallorca davant les inquietants preguntes per la massificació turística d’aquest estiu va contestar en la mateixa direcció. El sistema turístic es recompondria tot sol perquè en definitiva el progrés és imparable. És a dir, la connotació mecànica de progrés ha conduït a buidar de contingut l’ètica, entesa com a energia i fita pel desenvolupament d’un programa.
Tal vegada les sortides d’aquests polítics són fruit de l’inconscient perquè si no ho són, és a dir, són resultat d’un argument raonat, la resposta és clara: què hi feis idò ocupant un càrrec polític en nom de les esquerres quan és propi de la política d’esquerres assumir responsabilitats?
Vull creure que la inconsciència ha conduït a caure en la trampa de la connotació mecànica de la paraula, perquè si no és així, realment el que cal és pensar que només el que mou a tots aquests dirigents autoproclamats d’esquerres és a cobrar càrrec a final de mes i ocupar poltrona. Una enganyifa, en definitiva. Malament quan un dirigent d’esquerres no té clar que per definició la seva carrera ha de ser marcada pel foc, la cremadissa per anar en contra del poder que corromp, destrueix sociabilitats i natura i malbarata vides.
Cal recordar a molts politiquetxos autoproclamats d’esquerres que la majoria de conquestes en benestar social i justícia no han caigut per imparables «progressos» engegats per dimonis o angelets de rondalles mallorquines sinó per les energies de les persones del carrer. La jornada laboral de 8 hores va ser resultat de la gran vaga de Barcelona de 1919, coneguda per La Canadenca, que lamentablement va reportar disgustos.
No. El progrés no existeix. El que existeix és la responsabilitat i les ganes per voler millorar la vida de les persones.
