Les estratègies dels fabricants exigeixen saber fer regles de tres i percentatges a l’instant per estalviar al supermercat. Els desagradables gestos de Carles III als seus empleats no s’entenen sense els antecedents de la monarquia. El contracte de la hipoteca variable reclama una bona capacitat lectora per evitar sorpreses.

Tot i açò, una vegada deixades enrere les mascaretes i les bombolles, aquest inici de curs ha estat marcat per la calor (de veritat algú encara proposa avançar-lo?), la gratuïtat tempestuosa a les escoletes i, aquí va, la Lomloe, una llei que, resumit de forma molt simplista, acaba amb la transmissió de continguts unidireccional que es bolquen a un examen i s’avaluen amb números. Parteix del supòsit que tota informació està a l’abast de tothom amb un clic, per la qual cosa no cal obtenir-la a l’escola, sinó disposar d’eines per saber-la buscar, treballar, compartir i aprofitar. En part és així, però m’atreviré a esmenar-ho.

Moltes coses que passen ara al món les explica la història, actituds vitals necessàries per sobreviure a aquesta bogeria global neixen a la filosofia clàssica, incidir en la gramàtica és urgent en una societat que cada vegada escriu i llegeix pitjor (amb resultats dramàtics), la geografia ens ubica, la llengua ens defineix, la física ens mou, som química, els escriptors ens il·luminen... Una persona crítica i autònoma ha de saber un poc de tot açò, perquè és vital tenir una base teòrica a la qual poder accedir 24 hores al dia i sense connexió a internet.

És indiscutible que l’educació s’ha de renovar constantment i adaptar-se. Però les ànsies innovadores, pel meu gust massa condescendents amb els alumnes, no han de caure en una esbiaixada tendència utilitarista de l’escola (en realitat ho és?) ni tampoc en la demonització del fet d’aprendre coses pel simple fet d’aprendre, un hàbit sense el qual, per exemple, segurament avui no tindríem la tecnologia necessària per poder accedir amb un clic al coneixement que abans s’ensenyava a l’escola.