Octubre. De cop i volta, és com si un enorme mantell de serenitat hagués cobert Menorca. I ningú li diu ja a Pere, el cambrer, que, a veure!, que s’afanyi a preparar els «bocates», sol·licitats tan sols fa cinc minuts, perquè l’autobús està a punt de sortir...
- No romanen vostès de vacances? –demanava el bon home, mal pagat, en precari i en negre, en aquesta tessitura-. Hi ha un «correu» cada hora –argumentava, llastimosament, inútilment, l’empleat-.
Però els turistes no havien oblidat col·locar a les seves motxilles o maletes, l’estúpid furor de les presses ni l’arrasadora bogeria d’un estrès immutable convertit en quelcom genètic... A la tardor, Pere –encara no sap que serà acomiadat demà- camina cadenciosament, tranquil·lament, i quan atén ara un client, ho fa amb aquest somriure que va perdre -o li van fer perdre- un dia qualsevol de juliol...
Diuen els entesos que la pressió arterial de la vostra illa ha baixat i que els seus batecs ja no són fuetades, sinó amables xiuxiuejades... Conten que algú -fins i tot- ha desitjat al seu veí un «Bon dia!» Uf!
I han tornat els fills pròdigs a casa: els electricistes, els fontaners, els lampistes, curats, en el present, d’aquesta amnèsia anual que els fa oblidar temporalment, només temporalment, els seus usuaris de tota la vida, aquests, humils, que no poden competir, a l’estiu, amb els requeriments urgents i rendibles del grans hotels i habitatges de luxe... Tot i que hi ha moltes nombroses i educatives excepcions. Avui, quan Na Maria truqui al lampista, oh miracle!, el lampista li agafarà el telèfon i li arreglarà, immediatament, l’aixeta de la cuina que fa tres mesos que degota... I és clar, En Joan, durant l’agost, no té temps per a aquestes ximpleries, aquestes que, no obstant, li donen de menjar quan creix el fred... I Na Maria -ordenada, netíssima- serà llavors la dona més feliç del món mundial...
- Tinc tanta por al rebut de l’aigua! -li comentava dia rere dia a una coneguda-. És que amb la meva viduïtat! -afegia-.
Menorca ha baixat el seu colesterol i el sentit comú, quan no el respecte o l’amor, tornen a fluir plàcidament per les seves arteries sanejades...
- Quina merda de trajecte! Amb tants turistes i a mi em toca aquest vell en batí i sabatilles -diu en veu baixa el taxista en una calorosa nit de setembre-.
I l’ancià, que no és sord, rep el missatge i calla...
- On anem?
- A urgències... No em coneix? Vostè, durant l’hivern, m’acompanya cada cap de setmana a casa de la meva filla -comenta el client, amb dificultats respiratòries-.
2 L’ancià, feliçment recuperat de la seva dolència (simple, però comprensible ansietat), quan ara ha de visitar la Joana, la filla, sí, demana un taxi, amb el seu telèfon negre, immòbil, el de tota la vida i especifica:
- Però que no sigui el número X...
L’ancià, efectivament, no es sord, ni ase... I encara té memòria... I picardia...
- Dos viatges setmanals a sis euros per viatge –calcula ara l’home del batí i de les sabatilles, pensant amb el taxista inoblidable- multiplicat per quatre setmanes al mes i per deu mesos dóna un total de...
A l’altre punta de la ciutat, el taxista es queixa...
- Maleït treball! A la tardor no guanyem ni una puta «pela»...
L’ancià finalitza el raonament matemàtic... 480 euros?
Menorca -assenyalen- ha entrat en franca milloria. L’àcid úric dins els paràmetres de la normalitat, les transaminases o.k, la caixera del súper torna a cantar i arribar a Ciutadella quinze minuts més tard avui no té cap mena de rellevància... Els verdosos «hulks» ja no estripen samarretes, les cues de palla no s’encenen i la vida torna a mostrar el seu rostre més amable...
Octubre. De cop i volta, és com si un enorme mantell de serenitat hagués cobert Menorca, sí...L’aixeta de Na Maria treballa incansable, els entrepans del Pere es paladegen, les carreteres no són Le Mans, el mar es pot albirar més enllà de la sorra i l’ancià compta amb un taxista sensible, professional... I els éssers humans es retroben, finalment, reconeixent-se.
