Fa anys, l’Ajuntament des Migjorn gran va ser objecte d’atenció i crítiques perquè el batlle va prohibir a l’oposició de govern l’accés al registre d’entrada de documents. No fa massa, al GOB li va ser negat l’accés a l’expedient dels hotels de Son Bou. La negació directa a la consulta de la documentació tramitada per les administracions públiques és el que fa posar més en dubte que visquem en un democràcia consolidada, però, tanmateix, el més normal a Menorca no és açò, el normal no són les negatives sinó que l’interessat tingui que saltar obstacles i més obstacles en forma de peticions, és a dir, que tengui que perdre el temps omplint papers per aconseguir veure papers. Com també a l’illa és massa freqüent que els expedients en tramitació vagin de taula en taula dels funcionaris durant temps massa llargaruts, períodes que fan desesperar als interessats afectats més pacients, posant de manifest també que qualque cosa passa als ajuntaments menorquins que no funciona prou be.
Com historiador he de dir que moltes contrades d’Europa i del món voldrien tenir la documentació històrica que conserven els nostres ajuntaments. Que els nostres municipis conservin una rica informació de l’illa de 1558 cap aquí és un miracle tenint en compte que, moltes localitats espanyoles, per les guerres de Successió, del Francès, guerres carlines i Guerra Civil, no conserven un paper anterior a 1939. Però que la conservem, no vol dir que en siguem prou conscients del seu valor i que els seus mateixos titulars, els ajuntaments, facin el possible per mantenir-la en condicions, restaurar-la, tractar-la documentalment parlant i posar-la a disposició dels investigadors. Pels arxius dels ajuntaments de Menorca, s’ajusta com l’anell al dit la dita que diu que Déu dona faves a qui no té queixals.
En el primer cas, els expedients administratius d’avui són les garanties jurídiques dels ciutadans i seran font d’estudi pels historiadors del demà. En el segon, els expedients tancats són objecte de recerca històrica, però també d’utilitat com a antecedents documentals a l’hora d’escrutar la titularitat dels bens públics com camins i terrenys comunals. Poca broma.
Els historiadors estem cansats d’observar que els arxius són miralls de les administracions que els preserven. Un servei d’arxiu municipal que disposa de personal, que proporciona instruments de descripció als usuaris en forma d’inventaris i catàlegs i té webs on poder-hi trobar digitalitzats les sèries documents més rellevants i sol·licitades pels investigadors sol ser un ajuntament que funciona correctament, és a dir, que tramita de manera diligent i procura respectar el ritme del temps. Un ajuntament que confon arxiu amb magatzem de papers, sol ser l’antítesi del bon funcionament, presentant de manera descuidada la tramitació de les sol·licitudes vives.
Des de fa anys s’ha anat implementant la documentació electrònica a l’illa, però no s’ha acabat de fer el bot definitiu pel qual el ciutadà pot veure un canvi real, qualitatiu en el dret a l’accés a la informació. Per què no es dona aquest bot definitiu? És la pregunta que em faig constantment quan comparo la situació de l’illa amb la d’altres llocs, especialment a Catalunya. Manca de personal? Funcionariat envellit i que caldria reciclar? Regidors que no saben res de res i que no saben ni què dir ni què fer davant funcionaris que els parlen amb llenguatges que no entenen?
Sigui com sigui, però, anem molt malament, molt endarrerits. L’illa ja hauria de comptar amb una sola i única plataforma digital coordinada pel Consell Insular de Menorca en la qual es trobàs tota la documentació històrica dels ajuntaments de l’Illa. Així mateix, els arxivers i gestors documentals responsables d’aquesta plataforma haurien d’exercir d’auditors dels nous expedients que es van creant i que el dia de demà seran història. La impressió que avui donen tots els ajuntaments és que els seus processos, els tràmits i gestions que realitzen, no són objecte d’auditories i que no hi ha cura ni de les seguretats jurídiques ni tampoc dels temps.
