Com aquell qui no vol la cosa ara fa 50 anys que es va donar a conèixer el primer telèfon mòbil. I com que, qui més qui manco ha fet el seu recorregut en aquesta història, no caldrà fer gaire recordatori. Només que, aquell objecte que semblava un complement prescindible, ara és a totes les butxaques. I que emprar-lo per telefonar ja és una de les seves funcions marginals.
Per més lleuger que sembli, equival a dur damunt una enciclopèdia infinita, en totes les llengües, el servei meteorològic d’arreu del món, la correspondència tota, els «juegos reunidos» multiplicats per mil, la premsa mundial i una infinitat d’aplicacions per saber des de les passes que donam en un dia fins a fer càlculs matemàtics complexos. Sense comptar pel·lícules, músiques i llibres a betzef.
Però encara una cosa més important: tota casta de bestieses i de manipulacions tant si les ha triat el consumidor com si no, perquè per poc que hi pensem, del mòbil només som propietaris de la carcassa. Con si diguéssim del plat amb què els jueus de la Bíblia recollien el manà que rajava del cel. Allà dalt hi havia qualcú que l’abocava, i sabia amb quines intencions ho feia.
Posats a pensar-hi, seria complicat fer una sentència sobre els beneficis i les maldats que comporta la generalització d’aquest enginy, perquè és evident que tant pot servir per millorar la vida com per espanyar-la. Com els ganivets, que són molt útils a la cuina però molt perillosos a mans d’un criminal. I encara pitjor: si no els saps emprar, és bo de fer que et tallis un dit.
Els estudiosos de la cosa fa estona que es preocupen pels efectes del mòbil, sobretot en els infants i els adolescents. Diven que pot provocar relacions malaltisses entre ells, que els tanca i que multiplica els casos de vexació o d’assetjament. I també que perjudica la seva capacitat d’atenció i d’aprenentatge, amb pèrdues que poden arribar al 40 per cent.
I és que si alguna cosa està demostrada és que la majoria d’infants i al·lots amb mòbil, li dediquen unes cinc hores al dia, i no precisament per millorar la seva formació acadèmica. Cosa que no els podem recriminar. Tanmateix, els hi hem regalat el plat per poder rebre el manà que cau directament del cel.
Qualsevol que li diguin que el banc on té els seus doblers li roba el 40 per cent del seu valor, correrà a retirar-los. Però amb els fills sembla que va d’una altra manera. Als 9 anys, ja n’hi ha molts que van amb el mòbil a punyat. I als 12, són la majoria. Som els adults qui ha posat a les seves mans aquest instrument meitat cel, meitat infern.
Alguns estats ja estan adoptant mesures, en el sentit de fixar l’edat a partir de la qual es pot disposar de mòbil. De la mateixa manera que hi ha una edat per començar a treballar o una altra per començar a conduir. Però aquí en canvi, tothom siula. Si alguna cosa està clara és que tots els estudiosos de la psicologia humana estan espantats per les conseqüències d’aquesta falta de control.
Perquè d’aquí a quatre dies podem tenir una generació que es pensa que ja ho sap tot i ho ha viscut tot quan, en realitat només ha vist el món per un forat. Un forat d’imatges deformades, des de l’estètica del seu cos fins a les dietes malsanes, passant per les relacions sexuals al gust de la pornografia. Sense obviar l’odi que tantes webs transpiren.
I alerta, perquè amb la intel·ligència artificial, que ja ha arribat també al mòbil, la cosa encara es complicarà més. Tothom sap que abans d’emprar una eina se l’ha de conèixer i per açò durant segles els oficis, com totes les activitats socials, anaven precedits de l’aprenentatge.
Hem prescindit d’aquest principi amb una inconsciència de jutjat de guàrdia. I no hi ha excuses. Tant si és per desconeixement com per comoditat, com «perquè tots els altres al·lots ja en tenen». Hem abocat, als nostres infants, tot allò bo i dolent que hi ha al món, a l’engròs, sense cap filtre, sense cap aprenentatge previ, sense cap experiència.
I qui sigui innocent, ja sap què ha de fer amb el còdol.
