No sé si encara es transmeten valors als joves. Però hi va haver un temps en què era important. Des dels principis de no robar ni dir mentides, fins als de ser treballador i honest. Una persona honrada, ens deien, mai no se n’aprofita de les situacions, ni del mal pas dels altres, ni de la seva debilitat.
Si no n’hi havia prou, la religió hi afegia encara el tema carnal, que t’explicaven de petit d’una manera incomprensible però que l’anaves entenent amb l’edat. Tant si eres creient com si no, perquè dictadura i religió anaven pel mateix camí. Al manco fins que es van començar a significar els capellans contestataris.
Així és que la fornicació fora del matrimoni era un pecat molt gros. I encara més l’adulteri, que et podia menar a la presó. La unió matrimonial era tan sagrada que el divorci estava prohibit. I els fills bords els amagaven com si no fossin fills de Déu. Avui coneixem les trames que tolerava el règim franquista per prendre nadons a mares solteres i cedir-los a famílies benestants xorques.
Per complicar les temptacions de la carn, els condons eren mals d’aconseguir. Per més que les bones famílies sempre tenien el recurs últim de l’avortament, tan prohibit com estès en clíniques privades o viatjant a l’estranger. Si les clíniques d’Amsterdam o Londres facilitassin els noms de les espanyoles que van atendre, moltes famílies conegudes canviarien de cara i de discurs. O al manco, callarien.
Les lleis que imposaven tals valors prenien de model les primeres famílies de l’Estat. De tal manera que la gent innocent es va arribar a creure que Franco i tots aquells qui comandaven amb ell, eren d’una moral irreprotxable. I és que cap diari no podia publicar res que ho contradís.
Amb la «democràcia», el rei i família van mantenir el mateix privilegi. Ja se’n van cuidar que quedés per escrit a la Constitució. Però no van preveure que ja fa estona que els borbons no solen regnar fins al dia de la seva mort. Isabel II va morir exiliada a París. El seu net, Alfons XIII, exiliat a Roma. L’hereu d’aquest, Joan de Borbó, no va arribar ni a ser rei.
Franco volia collar els espanyols amb la monarquia, però per quan ell fos mort. I es va sortir amb la seva. El seu hereu va ser el fill de Joan de Borbó, Joan Carles I, que tampoc no ha acabat el seu regnat al llit. Perquè la cosa es va posar tan lletja que va haver d’abdicar i ara viu en una magnífica residència als Emirats Àrabs Units, amb servei de seguretat (si no ha canviat la cosa) a càrrec dels contribuents espanyols.
El mal és que la Constitució, tan encertada segons diven, no havia previst les conseqüències d’una abdicació. I ara mos trobam que, com que Joan Carles I ja no és el cap de l’Estat, tot allò que ja se sabia d’ell a l’estranger, també ho pot publicar la premsa espanyola. I furullar en la seva vida.
Avui sabem que al Palau de la Zarzuela, en el ben anomenat «Pabellón de Caza», Joan Carles I hi tenia allotjada una amant de qui tothom coneix el nom i a la qual va traspassar, com a mínim, els 100 milions d’euros coneguts. És la mateixa amant que en el seu dia el va denunciar a la justícia britànica perquè es considerava amenaçada.
I ara que circula l’existència d’una filla borda, i que una altra amant xerra d’ell per la tele, han arribat també les declaracions d’un coronell retirat que sembla que el coneix prou. Assegura que tant de jove com d’adult, el rei havia estat sempre un «depredador sexual». «Un bocazas y un macho alfa de medio pelo» que comentava les seves aventures amb tothom qui tenia a prop.
Però la seva vida amorosa és cosa seva, a part de l’oi que pugui provocar saber que hem estat súbdits de tal personatge. El que és realment ofensiu és la falsedat que ha envoltat la seva imatge i les lliçons de moral que ha volgut transmetre a la ciutadania des de la seva posició de privilegi.
Molt més preocupants són els aspectes econòmics que l’han acompanyat, perquè aquests sí que afecten directament a la ciutadania. A la credibilitat de la Hisenda espanyola i al grau de justícia dels impostos que pagam. I a la impossibilitat de creure, per més que ho diguin, que ni la seva reial família ni els dirigents de l’Estat no n’han estat sempre al corrent.
S’ha de menester una bandera molt grossa i fer-la voleiar molt per tapar tanta merda.
