Com m’ha agradat poder reobrir el diari després d’uns dies de vacances i trobar-me les reflexions viatgeres d’en Pons Ponç. És com un regal en forma de compendi de filosofia de vida, capaç de transmetre serenor a qualsevol que s’ho llegeixi. Molt al contrari de tots aquells articles i articulistes, que no sé com s’ho fan però m’arriben a provocar cremor d’estómac.
Tinc debilitat pel poeta d’Alaior i soc un enamorat del seu Dillatari, que habitualment publica en aquestes mateixes pàgines a finals de setembre (ja l’espero). Molt abans d’arribar a Menorca, me n’havia parlat un molt bon amic fent referència a aquesta finura amb la qual Pons Ponç sap conjugar la vida i la literatura amb la paraula. Per Sant Jordi, em van regalar els versos recollits per Quaderns Crema en el llibre amb el mateix nom i poder llegir-los, ha estat tan reconfortant com aquesta brisa que corre arran de mar en dies sufocants com els d’aquesta setmana. Per fer-ho més pragmàtic i d’acord a la meva realitat més propera, reconfortants com l’aire dels ventiladors de sostre que aquest estiu hem instal·lat a casa i ens ajuden a passar millor les temperatures de l’infern.
Aquest escenari tropical en què vivim darrerament per culpa del canvi climàtic, m’ha transportat uns quants anys enrere quan vaig estar a la ciutat de l’Havana i observava com la majoria de cases tenien aquests aparells per combatre aquella calor insuportable que deixava els cossos mig estabornits. No m’imaginava, llavors, que gairebé trenta anys després, estaria embadalit com els cubans amb els ulls fixats al sostre amb les aspes girant dia i nit. Si el mercuri segueix pujant com fins ara, més que una illa del Mediterrani, aviat semblarem un destí amb ressons caribenys.
